Gorey, gats i nens
zentauroepp40521895 file edward gorey seen in this march 8 1987 file photo w171013140623 /
Gorey, sempre Edward Gorey. Passen els anys i les seves il·lustracions no envelleixen. Al contrari, tornen amb una pàtina de novetat. Potser perquè ja van néixer amb un aire antic, com si fossin el testimoni d’una època que creixia i trobava la plenitud sobretot en la imaginació del seu autor, ens mirem els dibuixos de Gorey i ens lliurem al seu poder evocador. Potser el que ens atreu és la familiaritat, un món que ens situa entre el trasbals imminent i una alegria que és una mica infantil, però no pas ingènua. Gorey va morir l’any 2000, als 75 anys, però les obres que escrivia i dibuixava, màxima expressió del seu univers particular, es continuen reeditant: 'L’hoste incert', 'L’arpa sense encordar', 'L’ala oest'..... Algunes es troben en català, a Angle editorial, i la majoria segueixen vives en castellà gràcies a Libros del Zorro Rojo.
Les seves il·lustracions ens situen entre la torbació imminent i una alegria que és una mica infantil, però no ingènua
Els darrers anys, a més, s’ha anat recuperant l’obra que va fer en col·laboració. Gorey va il·lustrar desenes de cobertes de llibres, de Conrad a Kafka i de Gogol a Henry James.També va dibuixar per a d’altres autors, i ara precisament es publiquen dos títols que confirmen aquesta facilitat per posar el seu estil al servei d’altres talents. 'El libro de los gatos sensatos de la vieja Zarigüeya' (Nórdica) reuneix els poemes que T.S. Eliot va escriure sobre gats, una passió compartida per Gorey: tot i la varietat, hi predominen els gats burletes, de somriure mefistofèlic, com si en el seu interior valoressin la ridiculesa dels humans.
L’altra novetat és 'En Tristany s’encongeix' (Blackie Books), un conte infantil de Florence Parry Heide que Gorey va il·lustrar el 1971 i que de seguida es va convertir en un clàssic. En mans només de Gorey, Tristany hauria pogut sortir al seu diccionari macabre sobre nens que morien ('La colla mata-degolla') com «el nen que va encongir-se tant que va desaparèixer», però aquesta història té un final més humà i, com diu David Trueba al pròleg, és un nen que «viu en la paradoxa eterna d’arribar a ser lliure i autònom i suposar al mateix temps que algú et protegeix, et vigila, t’entén». Gorey, sempre Edward Gorey.
