¿Experts o polítics?

Ja sé que la pregunta està mal formulada. Fan falta experts i polítics: metges, a l’hora de dissenyar les polítiques sanitàries; enginyers, a l’hora de planificar les obres públiques; economistes, per calcular costos i beneficis, i així amb tots els altres. Però amb funcions diferents. 

El polític ha de tenir idees clares sobre el bé comú, el bé que afecta tota la comunitat. Té un projecte que marca en què consisteix aquest bé comú, que li ve donat per la seva ideologia, o pel partit, o per les circumstàncies. Ha d’escoltar els ciutadans, perquè, en una democràcia, és el seu representant. És clar  que no s’ha de passar el dia polsant l’opinió pública, perquè això crearia un caos, però no pot prescindir dels seus votants. Ni tampoc dels que no el van votar, perquè el que defensa és el bé comú, no un bé partidista.

L’expert aporta els seus coneixements. Esther Duflo, una prestigiosa economista francesa que treballa a l’Institut Tecnològic de Massachusetts, deia fa poc que els economistes –o sigui, els experts– tenim mentalitat d’enginyers, de grans dissenyadors de solucions globals, però que havíem de ser, principalment, fontaners, que tenen els coneixements teòrics necessaris, però sobretot treballen molt a prop del terreny, baixant als detalls. L’expert que jutja les polítiques des de fora pot prendre’s el luxe de ser teòric; el que treballa al costat del polític ha de ser pragmàtic i humil; ha de saber explicar el que es pot fer i el que no es pot fer, i per què no es pot fer, i donar raons tècniques, però comprensibles. I reconèixer els límits dels seus coneixements. 

El problema de l’expert és que, sent molt bo en la seva matèria, no coneix prou les altres. Ha de comptar, doncs, amb l’opinió d’altres experts i treballar en equip amb ells, també amb els de comunicació i els politòlegs, perquè hi ha coses que no es poden fer simplement perquè els altres partits o l’opinió pública no ho acceptaran. La visió de conjunt és molt important, i aquesta l’ha de donar el polític, juntament amb els objectius, les línies vermelles i les transaccions que s’han de fer i les que no s’han d’admetre.

Però bé, em diu el lector: això ja ho sabíem, ¿oi? Sí, però em semblava oportú insistir-hi, perquè, com deia Aristòtil, la virtut està en el terme mitjà, que és com un cim entre dos precipicis. I val a dir que el perill de caure en un o l’altre és gran. 

Per un costat, la vida és complexa, els assumptes científics no es resolen amb generalitats, els que es dediquen a la política no solen ser profunds coneixedors de les seves matèries, de manera que… és millor que posem la nostra confiança en els experts. Però aquests no solen tenir la visió de conjunt, ni un projecte social ampli (i si el tenen, no és com a científics, sinó com a polítics); sovint els tècnics consideren que els problemes són tècnics i necessiten solucions tècniques; que tot el que és bo en la seva ciència i es pot fer es pot fer, perquè ells ho veuen com a bo, i acaben provocant problemes més greus.

Notícies relacionades

Bandera blanca per reclamar diàleg entre Espanya i Catalunya

Naturgy: no tots els fons són iguals

L’altre aspecte no és millor. El polític que prescindeix de l’opinió dels experts sol acabar en el voluntarisme –el que jo em proposo fer s’ha de fer–, i si els experts no hi estan d’acord, el que s’ha de fer és canviar-los. En els temps de l’estalinisme, el Govern hongarès va decidir facilitar el consum de taronges plantant aquests arbres als voltants del llac Balaton, malgrat que un enginyer agrònom va posar de manifest que això no podia tenir èxit. Els tarongers es van gelar, i l’enginyer va ser afusellat per contrarevolucionari. Quan al polític no li agrada l’opinió de l’expert, la temptació és… canviar d’expert.

Sí, decididament necessitem polítics i experts, treballant junts, repartint-se les tasques. És important el diàleg entre ells, el mateix que el diàleg dels polítics amb altres polítics i amb la societat, i el dels experts amb altres experts i amb els ciutadans. Que els uns i els altres explicitin clarament els seus supòsits i la seva ideologia, que és legítima però no és neutra. Que siguin humils, i reconeguin els límits dels seus coneixements i de les seves capacitats. Que tinguin l’honradesa de no recargolar els arguments fins que coincideixin amb els seus desitjos. I que posin sempre els interessos dels seus clients –els ciutadans– al davant dels seus propis.