IDEES
L'afecte a Coixet
coixet
Vivim temps de divisions i de fractures. Les emocions pugnen per dominar les intuïcions. Les intuïcions, ni la raó ni les emocions són, sinó les millors, sí les autèntiques responsables de les preses de decisions humanes. Ho evidencia la novel·la d’Arturo San Agustín El robot que cree en Dios, irònica i transcendent, tan ben ancorada en la incertesa, tan balsàmica, tan fraternal en la gestió del conflicte, tan plena d’idees que es reconeixen com a dubtes.
Funcionem com funcionem i no com ens agrada creure que funcionem. No hem perdut, o encara no del tot, la capacitat d’analitzar i la de jutjar. Però en situacions com la present, el risc consisteix a perdre la de jutjar-se. Hi ha una tendència, ara més difícil encara de refrenar, que ens porta a mostrar-nos molt severs amb les actituds reprovables dels altres i massa indulgents si provenen del propi bàndol. Entre increpar el que llueix una estelada al balcó i insultar Isabel Coixet quan surt de casa seva només hi veig una diferència: el de l’estelada es pot sentir una mica més segur perquè s’està al seu pis.
Notícies relacionades
Si l’obligació moral de la cultura és aproximar éssers humans, el contrari de distanciar-los, és imprescindible capgirar aquesta actitud. Gràcies, Isabel, per discrepar, gràcies per fer real el pluralisme de què tant presumim. Gràcies per no dissimular. Gràcies, no a tots els que pensen com tu, sinó sobretot a tots els que com tu, Eduardo Mendoza, Jordi Llovet, Joan Manuel Serrat i tants d’altres, s’expressen amb claredat i sense agressivitat. És el teu entorn de barri, els que sempre t’han acollit, com tu a ells, en el teixit primordial del carrer, els que haurien de reprovar els que t’insulten. Són els dirigents que es vulguin mirar al mirall els que haurien de dir-los que fraternitat i discrepància, fraternitat i conflicte poden i han de conviure. Encara més que ciutadans som veïns, que ha de voler dir bons veïns.
