Ningú va dir que seria fàcil

2
Es llegeix en minuts
Ningú va dir que seria fàcil

Enric Fontcuberta (EFE)

L’última setmana ha sigut una de les més intenses i tenses viscudes a Catalunya en els últims decennis. El ritme dels fets ha sigut accelerat, cosa que ha provocat el que expressava una de les portades d’EL PERIÓDICO d’aquests dies: vertigen. En tots els àmbits. No només en el polític, sinó també en l’econòmic i en la vida social en general. Les interpretacions a tots dos bàndols d’aquest enfrontament del que està succeint eludeixen la part de la realitat que no els quadra amb el seu discurs.

El Govern central seguia insistint fins divendres passat, per boca del seu portaveu, que a Catalunya no s’havia celebrat cap referèndum: a l’autoritat electoral central no li constava. A la resta del món, ningú posa en dubte que aquest tipus de consulta es va celebrar, que va ser reprimida amb violència excessos evidents, i que es va saldar amb uns resultats que no tenien les garanties suficients per totes les circumstàncies que la van envoltar. Els promotors del referèndum intenten donar-li la mateixa credibilitat que a unes eleccions fetes amb totes les garanties i, per tant, que causi els mateixos efectes, tot i que fins i tot els observadors internacionals que el van analitzar in situ consideren que no és així. I situen en primer lloc l’ús desproporcionat de la força per impedir-ho.

En aquest referèndum no celebrat, segons el Govern espanyol, hi van votar 2,28 milions de catalans, el 43% del cens. Gairebé tants com en les últimes eleccions europees a Catalunya, el 2014, amb tots els col·legis electorals oberts, amb urnes i paperetes, i sense repressió. Llavors es va registrar el 47,6% de participació, només quatre dècimes menys que en l’1-O, i hi van votar 2,53 milions de catalans, sense que ningú qüestionés la seva validesa per aquestes xifres. En definitiva, que l’1-O va ser tan real que ja està provocant efectes contundents.

Notícies relacionades

El cas més clar és el de les reaccions empresarials davant l’escenari polític. Mentre que el Govern central manté el discurs que la independència és irreal i impossible, els bancs catalans traslladen les seves seus fora de Catalunya, en un moviment que qualifiquen de defensa dels seus accionistes i clients davant la incertesa i que arrossega moltes més companyies. És, també, una mesura de pressió d’alguns poders econòmics per frenar la DUI.

Però alhora acaba donant més credibilitat a la possibilitat d’una independència en un moment o altre, ja que si aquesta opció fos tan irreal no tindria sentit marxar. Ni tampoc que el Govern central aprovés corrents un decret que facilita el trasllat de les seus a les empreses, fins i tot a costa de reduir més els drets dels accionistes, com ha denunciat Adicae. Ja veurem cap on condueixen tants moviments.