Dilemes difícils

Quan una situació política o social es polaritza molt, fins a extrems desestabilitzadors, a vegades es plantegen dilemes de difícil solució, no només perquè en termes binaris les dues alternatives es presenten com a negatives, sinó perquè a vegades són dilemes absurds. La història ens n’ofereix molts exemples. A l’atzar, aprofitant que aquest any es compleix el centenari de la revolució russa, es pot revisitar la polèmica entre Lenin i Rosa Luxemburg sobre el dilema entre autodeterminació dels pobles i lluita de classes.

És un debat totalment intemporal, abstracte, d’una simplificació extrema, i no s’entén gran cosa vist des d’avui. Però és clar, avui, el 2017, juguem amb avantatge, en sabem molt (de fet, tot) de com va acabar aquell debat. Sembla que Lenin era més aviat partidari de l’autodeterminació dels pobles, Rosa Luxemburg, de la lluita de classes, ja que segons ella, després de la lluita de classes desapareixien totes les contradiccions inherents al capitalisme, incloent-hi la de l’opressió d’uns pobles sobre altres. Sabem com va acabar l’assumpte del dilema, ni una cosa ni l’altra. Rosa Luxemburg va ser assassinada per un grup de paramilitars d’extrema dreta el gener del 1919, després va caure la República de Weimar, i més tard, va arribar Hitler. Pel que fa a Lenin, la Unió Soviètica es va encarregar de 'resoldre' el tema de l’autodeterminació dels pobles, però va ser la història qui ho va fer de debò amb la implosió de l’URSS el 1991. Fi del dilema.

Un altre dilema va ser, durant la guerra civil espanyola, l’episodi del maig del 1937. La CNT i el POUM, partidaris de «revolució i guerra», ho volien tot alhora, el Govern de la República, els comunistes, els socialistes i tots els altres, deien «primer guanyar la guerra», i després ja es veurà (perquè a aquest efecte tenien programes molt diferents). El resultat, a part de la guerra civil dins de la guerra civil, és que ni revolució, ni es va guanyar la guerra. El desastre subsegüent no necessita cap més recordatori. Però són dos exemples útils de dilemes difícils, no perquè l’elecció ho sigui en termes de millor solució. Són difícils per absurds, la realitat i el context del moment permetien a qui volgués analitzar-ho arribar bastant de pressa a aquesta conclusió.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

I ara l’actualitat. El dilema per al Govern de Rajoy és l’article 155 sí o no, però en la pràctica no és gaire dilema perquè d’una banda ningú sap del cert, més enllà de la inflamada retòrica de Felipe González o Juan Carlos Rodríguez Ibarra, o les seves contraparts al PP, en què consisteix. Mentre que el que el Govern ha anat fent fins ara és una bona mostra del que li queda per fer, si vol. Sobretot si no es repeteix el greu error de llançar la infanteria (Policia Nacional i Guàrdia Civil) sense cap pla concret de com afrontar una manifestació massiva, pacífica i sense cap risc públic immediat.

El president Puigdemont, i l’heterogènia coalició que presideix, sí que tenen un greu dilema, i els convindria triar l’opció menys dolenta, ja que tota la resta és pitjor. Després de cinc anys de procés, i dos anys de retòrica repetitiva, el seu sostre de suport social no sembla que s’hagi ni 'transversalitzat' ni hagi crescut de manera significativa. Els suports internacionals, que eren la roda de recanvi de la ruptura de la legalitat, no han arribat, fins i tot el Papa els ha dit que no. Rajoy no necessita suports internacionals, en té. No s’entén, si en política és essencial el sentit de la maniobra tàctica i la gestió del factor temps (des de Sun Tzu fins a Ho chi Minh), per què resulta que la data de l’1-O era inamovible, i per què s’entesten a seguir confonent fermesa política amb tossuderia.