Al contraatac

Mediadors i bancs

Estem en un moment en què cada ciutadà pot aportar el seu petit gra de sorra a la revolta general

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp40420192 picture shows  banc sabadell  catalan bank building in barce171005142722

zentauroepp40420192 picture shows banc sabadell catalan bank building in barce171005142722 / PIERRE-PHILIPPE MARCOU

Veig que hi ha tanta quantitat de mediadors que difícilment hi haurà lloc per acollir-los a tots. Entre els que volen mediar i els que són requerits, la suma total s’està disparant. Hi ha mediadores que fa una setmana que parlen soles i se’ls haurà de dir que hi ha més mediadors. Hi ha mediadors incompatibles entre ells i potser s’hauria de mediar entre mediadors. Si es posen a treballar conjuntament l’abat de Montserrat, Ada Colau, el Col·legi d’Ad­vocats, Pablo Iglesias, l’arquebisbe de Barcelona, l’Associació Tercera Via i un llarg etcètera, la cosa es pot complicar. Crec que els mediadors haurien d’escollir un mediador representant de tots ells i dir-li a Ada Colau que pot descansar una estona.

¿Com se sap qui pot mediar o no? ¿Poden mediar particulars? ¿Pot mediar una gestoria o el Gremi de Pastissers? De fet, la Generalitat té el seu propi Centre de Mediació en Dret Privat, creat per la llei 15/2009. És una institució que té com a principal objectiu fomentar i difondre la mediació. És allò del «sabater és qui va més mal calçat».

Perdonin la meva heterodoxa i lleument apocalíptica anàlisi del tema, però és per pur estat de nervis. És astènia i gairebé consumpció a causa de tant esdeveniment i a allò d’Artur Mas. Perdonin-me.

Veig una senyora suposadament elegant d’uns 70 anys amb permanent acabada d’implementar, que proclama: «Doncs els bancs ja poden anar-se’n per on han vingut, perquè total, la majoria dels catalans els deuen diners. Si se’n van, no se’ls paguen les hipoteques i que se’n vagin a la puta merda». Si una dona tan venerable es despatxa així, la CUP ho té difícil. 

Fracturats però junts

Estem en un moment en què cada ciutadà pot aportar el seu petit gra de sorra a la revolta general. Es tracta d’afegir l’excitació familiar a la cassolada i el mecagundeu particular al sofregit nacional. És ara o mai. Fins i tot els nínxols de Montjuïc s’enfonsen, evocant tràgiques mòmies. Perdó.

Notícies relacionades

M’abstrec pensant en la mala sort dels de Corea del Nord i en la dels alemanys de l’Est. Els catalans podem estar fracturats i tota la punyeta que es vulgui, però junts. Imaginem-nos per un moment una Catalunya dividida pel paral·lel 38. A un costat sobiranistes i a l’altre federalistes, unionistes i migpensionistes. Al cap de dos dies ens trobaríem a faltar. Ens hem habituat a no entendre’ns, a discutir apassionadament, a no parlar del tema, a parlar del tema, a ser la 'rara avis', a ser els normals…

La idea de la divisòria sobiranista-federalista recorda potser les diferències religioses. Les dues esferes creuen que l’altra és irredempta i errònia. Els creients creuen que Déu va fer el món i els ateus, no. El nostre enemic no és l’altre, és el dogma.