Refugiats oblidats
Així comença tot
Fa a penes 10 dies es va acabar el termini per acollir els refugiats... Sí, és difícil pensar en alguna cosa més enllà del que ara ens està passant. Així comença tot
És difícil. Aquests dies resulta gairebé impossible. Nosaltres, amb tota l’amplitud que vulguem donar-li a aquest subjecte, anem amb el focus clavat en les nostres llums i les nostres ombres. Sí, és complicat allunyar-se per un moment de tot el que ens està passant. Ens afecta socialment i individualment. Però, en aquests carrers que estan agitats, que han rebut ferides i dels quals broten banderes, hi ha una cosa que hem perdut. Més aviat, una cosa que no ha arribat. Una absència que gairebé no té cap pes en la nostra vida. Tan sols en la nostra consciència.
Fa tot just deu dies va acabar el termini perquè els estats membres de la Unió Europea acollissin 160.000 refugiats. Espanya només n’ha emparat 1.980. Més de 15.000 persones falten per arribar. S’han quedat a les portes del que havien somiat que seria casa seva. Una altra vegada, l’han tornat a perdre. ¿Podem pensar un moment, encara que només sigui un segon, en ells?
Multipliquem la inquietud que ara sentim la majoria de nosaltres per la situació política a Catalunya. Recordem les imatges de les brutals càrregues policials i elevem la violència fins a no poder-ho resistir. Imaginem-nos que, en aquesta sang, en aquest terror augmentat, hi ha els nostres fills, els nostres amics, la nostra parella, nosaltres mateixos…
Agafem el nostre desassossec, el nostre nerviosisme i portem-lo al límit. També aquesta sensació que estem vivint el que no havíem pensat mai que viuríem, el que havíem llegit en els llibres d’història. Repassem tots els insults que hem sentit, tots els menyspreus que hem vist que es reproduïen d’una banda a l’altra, l’agressivitat latent que hem entrevist en alguns. Avui podem intuir, únicament intuir, la percepció que el terra trontolla, el que és sòlid es torna mal·leable, els agafadors s’esmunyen.
Quinze mil persones que han patit el que no ens podem ni imaginar, que han perdut molt més que el palpable, segueixen avarades en algun lloc, somiant amb la casa que els hem negat. Sí, és difícil pensar en alguna cosa més enllà del que ara ens està passant. Així comença tot.
