Fills de les banderes

Mentre els grans s’endinsen en un laberint que conté tots els ingredients de la naturalesa humana, el millor i el pitjor, els nens s’impregnen de cada moviment. Nens que passegen per carrers engalanats de banderes, que potser han ajudat a col·locar-les als seus balcons o que la llueixen en algun dels múltiples productes decorats amb l’estelada.

Nens que potser han acompanyat els seus pares a alguna de les Diades multitudinàries dels últims anys. I no, això no és adoctrinament. És, simplement, formar part dels actes socials que la seva família creu que són rellevants, que els identifica. De la mateixa manera que altres nens van anar a les manifestacions del No a la guerra o van acompanyar el silenci contra ETA quan Ernest Lluch va ser assassinat. Els nens formen part de la seva família i del seu entorn, també dels anhels compartits.

Però avui, aquests nens és possible que hagin vist atemorits les càrregues policials de l’1-O, que sentin a casa seva o al carrer o al col·legi paraules que crèiem silenciades en la nostra societat: enemics, traïdors, fatxes, nazis… Nens que comencen a dividir els seus veïns entre bons i dolents. I que també comencen a patir aquesta fracció.

Gran lliçó d’uns alumnes 

L’Institut d’Educació Secundària El Palau de Sant Andreu de la Barca, a Barcelona, nega que cap professor recriminés als fills de guàrdies civils la «violència policial» exercida pel cos durant l’1-O. Potser no va ser així, però 200 estudiants d’aquest institut van sentir que aquest assetjament va ser cert i es van manifestar en suport dels seus companys. Gran lliçó per part dels alumnes que van a les aules per aprendre. Encara que només cal aturar-se a pensar un minut en l’angoixa que van poder sentir aquests nens perquè sonin les alarmes.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

¿Tots els que vomiten burles, insults o fins i tot amenaces a les xarxes són conscients que potser les persones contra les quals carreguen tenen fills? ¿I que, potser, aquests nens tard o d’hora s’acostaran a les pantalles i veuran aquest odi vessat o que altres nens de l’escola reproduiran el que han sentit contra els seus pares? Per no parlar de comentaris deplorables com els de l’exjugador del Barcelona Hristo Stóitxkov, que, mostrant una fotografia de Soraya Sáenz de Santamaría, va declarar: «El seu avi, franquista. El seu pare, franquista. Aquesta, franquista també. I el seu fill». El fill… té 6 anys.

Reconeguem-ho, les imatges bucòliques dels amics abraçats o la jove parella que es fa petons embolicats amb banderes diferents no aguantaran un altercat més. Els nens són les primeres víctimes de les angoixes dels seus pares. La nostra agressivitat travessa la seva pell. I el món es converteix en un lloc inhòspit, insegur i hostil quan el rancor s’hi cola. Més que mai, el paper dels pares, l’escola i la societat en general és determinant perquè no s’enquisti el rancor ni la inquietud en els més petits. Al capdavall, els nens només mereixen ser feliços. I tots serem responsables de les cicatrius que produeixi la nostra incompetència.