Revolta popular no escoltada a la Unió Europea

Els estats europeus estan registrant des de fa uns quants anys una creixent revolta popular contra la política i la forma de fer política dels governs i de la Unió Europea (UE), sense que els dirigents hagin sigut capaços de respondre a les arrels del malestar ciutadà. Aquesta revolta popular adquireix diferents formes i trets en funció de les condicions socioeconòmiques i polítiques de cada Estat i van des del vot a favor de sortir de la Unió Europea al Regne Unit fins a l’actual desafiament ciutadà català a les estructures de l’Estat espanyol, passant per l’avanç de l’extrema dreta i dels partits a l’esquerra dels socialdemòcrates i per les massives mobilitzacions contra els nous tractats comercials (ACTA, CETA, TTIP, TiSA).

El comú denominador de la revolta és el descrèdit de la classe política i la constatació ciutadana que la seva opinió no és tinguda en compte més enllà del dia de les eleccions. Només el 36-37% dels europeus confien en el seu Parlament i Govern nacionals (el 18% a Espanya), indica l’Eurobaròmetre. La confiança en la Unió Europea es limita al 42%. A més a més, només el 19% dels europeus confien en els partits polítics (7% a Espanya i 38% a Alemanya). És per això que resulten tan atractius els eslògans dels partits populistes i ultres de recuperar el poder de decisió i el control.

Empobriment

La revolta popular emergeix d’un substrat de creixent desigualtat social, precarietat laboral i empobriment dels treballadors i les classes mitjanes, de submissió de la política al dictat dels grans grups econòmics i de l’assumpció del credo neoliberal per part dels socialdemòcrates, que deixen de ser vistos com a alternativa. A nivell sociocultural, entre els votants de forces ultradretanes també juga un paper important la proliferació de l’integrisme islamista i el desenvolupament de comunitats paral·leles que rebutgen els valors europeus.

El primer avís va ser la irrupció a Itàlia del populista i euroescèptic Moviment 5 Estrelles el 2013. En les eleccions al Parlament Europeu del 2014, els partits euroescèptics, populistes i ultradretans van aconseguir el 23,2% dels escons, mentre que els grups popular, socialista i liberal van retrocedir 9 punts, fins al 63%. Després va arribar la patacada del brexit del 2016 i la progressió ultra a Àustria, Holanda, França, Dinamarca, Finlàndia, Polònia i ara també a Alemanya, amb Alternativa per a Alemanya (AfD).

Els sondejos auguren a l’ultra Partit de la Llibertat (FPÖ) el 27% dels vots com a segona força en les eleccions legislatives austríaques que se celebraran el dia 15 d’octubre vinent, darrere dels democristians i cinc punts per sobre dels socialdemòcrates. Els sondejos també vaticinen la victòria del populista euroescèptic Acció dels Ciutadans Desafectes (ANO) en les eleccions txeques del 20 i el 21 d’octubre, amb el 27% dels vots. A l’altre costat de l’espectre, els partits a l’esquerra dels socialdemòcrates han guanyat molt pes a Grècia i a Espanya i en menys mesura a Alemanya, Holanda i Suècia.

La ideologia ultra dels líders d’extrema dreta no significa que la majoria dels seus votants ho siguin. Són bàsicament vots de protesta. En les eleccions alemanyes, el 86% dels votants d’AfD creuen que el partit hauria de distanciar-se més de les «posicions d’extrema dreta» i només el 34% declara compartir el seu ideari. El 60% va recolzar l’AfD com un vot de càstig «contra els altres partits». De la mateixa manera, la majoria dels votants dels partits més a l’esquerra tampoc pretenen que s’instauri un sistema anticapitalista, ni sortir de l’euro o de la Unió Europea, sinó que canviïn les prioritats polítiques i la forma de fer política.

Notícies relacionades

L'ascens de la ultradreta alemanya indica que l'auge del populisme xenòfob no és un fenomen passatger a Europa

Consolidació de l'extrema dreta a la UE

Aquests vots a partits ultres, euroescèptics i d’esquerra reflecteixen un comú rebuig a la tecnocràcia postdemocràtica, que, com assenyalen els sociòlegs Colin Crouch i Wolfgang Streeck, manté l’aparença de democràcia formal amb eleccions, però on el ciutadà no té control sobre els seus representants, els polítics tenen vincles estrets amb el món dels negocis i les lleis es dissenyen al servei de les elits i dels grans grups econòmics i financers.

Les propostes de reforma de la Unió Europea formulades no corregeixen el dèficit democràtic, ni reforcen el control ciutadà sobre els polítics. Tampoc es presenten mesures per corregir la desigualtat, la precarietat i l’empobriment de la població. En canvi, el president francès, Emmanuel Macron, rebaixa els impostos als més rics i els apuja als pensionistes.