Lliçons de les revolucions de colors

És més fàcil opinar com a analista sobre protestes i repressió en llocs llunyans que com a amic, fill, pare o oncle quan la tensió es dona al teu barri. Com tothom sap, el dia 1-O es va celebrar a tot Catalunya un referèndum impulsat pel Govern català i realitzat gràcies a una àmplia xarxa de voluntaris. Òbviament aquesta convocatòria no estava absent de polèmica, ja que havia sigut declarada il·legal pel Govern espanyol. La polèmica (i la tensió) estava servida: hi havia dues legalitats enfrontades i al mig una massa de ciutadans que sortirien a votar. A això s’ha d’afegir que durant la setmana anterior la Guàrdia Civil va detenir alts càrrecs de la Generalitat i amb això van començar a escalfar-se els ànims i a iniciar-se una dinàmica de protestes que encara no ha cessat. Posteriorment, la repressió policial de l’1-O, juntament amb les declaracions del Govern espanyol i del monarca que criminalitzaven la Generalitat, han generat una tremenda sensació de greuge en la societat catalana. Amb això sembla que el forcejament polític entre els dos governs no s’ha acabat i que una part del desenllaç passarà pel que esdevingui al carrer. 

Aquesta mena de dinàmiques no són noves. Es tracta d’una cosa habitual en moltes latituds on, arran d’algun episodi polític d’alta tensió, s’enfronten legitimitats. Quan això passa els actors en disputa mobilitzen els recursos que tenen a disposició, que per a uns són la força i per a altres són la gent.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Aquesta mena d’enfrontament ens evoca les revolucions de colors d’Europa oriental. Em refereixo a la revolució Negra de Sèrbia del 2000, la Rosa de Geòrgia del 2003, la Taronja d’Ucraïna del 2004, la –també– Taronja de l’Azerbaidjan del 2005 o la Denim de Bielorússia del 2006. Aquestes revolucions es van iniciar amb la celebració d’eleccions contestades que van desembocar en protestes massives i pacífiques, i que van suposar l’enfrontament entre candidats que representaven règims diferents. Com se sap, algunes (les de Sèrbia i Ucraïna) van triomfar i altres (les de Bielorússia o l’Azerbaidjan) no. El seu èxit o fracàs va ser fruit de la combinació i intensitat de quatre elements: el nivell de repressió i arrogància del règim en el poder; la unitat de l’oposició i la seva capacitat de resistència; l’existència d’aliats externs recolzant els opositors (bàsicament la Unió Europea i mitjans de comunicació internacionals), i l’actitud de la població del país envers els manifestants.

Fer càlculs

No hi ha dubte que el desenllaç de la rebel·lió catalana dependrà també de la combinació entre aquests quatre elements. Que cada un faci els seus càlculs i tregui les seves conclusions. Jo prefereixo ignorar la meva condició d’analista i pensar com a fill, oncle i amic, i com a ciutadà que ha cultivat l’amistat amb persones de molt diversa opinió. És més, prefereixo que no em (ens) considerin una peça en un tauler d’escacs on es juga una batalla entre un exèrcit de color blanc i un altre de color negre. Prefereixo el diàleg i la varietat de grisos.