Entre la temeritat i la barroeria

Parafrasejant Pablo Neruda, puc escriure l’article més trist aquesta nit, al final d’una jornada lamentable a causa de la irresponsabilitat i la temeritat d’uns (Carles Puigdemont) i l’immobilisme i el desencert d’altres (Mariano Rajoy). Ha sigut un 1-O tan trist en què, com cantava Raimon en referència als anys 40, «jo crec que tots, tots havíem perdut».

Tot va començar a les vuit del matí quan, només una hora abans de l’obertura dels col·legis, el conseller Jordi Turull, des del centre de premsa privat del referèndum, ens va explicar un acudit de bilbaïns. Ja se sap, «som de Bilbao i els de Bilbao votem on ens dona la gana, a qualsevol lloc». Aquest insòlit canvi de les regles del joc, consistent a transformar un cens inexistent en un cens universal, que permetia a cada català votar on li vingués de gust, estava acompanyat per altres recomanacions igualment sorprenents: es podia sufragar sense sobre, amb la papereta impresa a casa i, posteriorment, sense sistema informàtic, amb procediment manual, i fins i tot en grup, sense control i sense identificar-se en alguns col·legis.

Les noves liberalitats de primera hora s’afegien, a més, al fet que la consulta estava convocada sense cens oficial, sense taules constituïdes d’acord amb la llei i sense junta o sindicatura electoral. Per això sonaven a sarcasme les apel·lacions a la democràcia que repetien des de fa dies els promotors d’aquest immens frau.

El caràcter fraudulent i invàlid de la consulta estava, doncs, meridianament clar. Llavors, ¿a què venia la immensa barroeria de la intervenció violenta de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil? És cert que l’actuació de les forces de seguretat estatals es va deure a la passivitat dels Mossos d’Esquadra, que van obeir les ordres polítiques en lloc de les judicials, però la intervenció dels antiavalots no només va ser desgraciada per les ferides causades als ciutadans que volien votar, sinó que a més a més va ser ineficaç.

Notícies relacionades

Jugar amb foc

Piscines plenes a l’‘Escuela de calor’

Ineficaç perquè les càrregues violentes van aconseguir impedir la votació –emportant-se urnes o tallant el pas a la gent– en tan sols un centenar de col·legis sobre un total de 2.300. ¿Quin sentit té intervenir amb aquesta violència per no anul·lar verdaderament les votacions? Mentre les càrregues policials es produïen, la gent votava en una infinitat de col·legis, cosa que va seguir passant en les hores posteriors als esvalots. La violència policial només ha servit, al final, perquè els secessionistes tinguin les fotos i les imatges que estaven esperant. I perquè l’independentisme engruixeixi les seves files molt més del que ho ha fet ja des del dimecres 20 de setembre, quan es van iniciar els registres i les detencions.

Totes les esperances dipositades aquests dies en el 2-O mai van ser realistes i ara han saltat pels aires. A mitjà termini, l’única sortida és que el Govern i els partits espanyols facin a Catalunya una oferta, no per acontentar els independentistes convençuts, sinó per tornar a atraure els sobrevinguts. I aquesta sortida és molt més difícil després de l’1-O.