El poder de les imatges

El món de les comunicacions globals en xarxa convida a la hipèrbole. En futbol i en política. Cada any hi ha partits del segle i diades històriques. Ahir, però, es va viure una jornada històrica real. Un canvi de cicle a Catalunya i a Espanya, amb derivades internacionals.  

Malgrat l’obscena violència policial, molts catalans han votat. La disjuntiva a la qual s’enfrontava el govern d’Espanya era irresoluble. O extremaven les mesures repressives a risc de caure en un descrèdit internacional penós, o la coerció adoptava un perfil menys intens amb el risc de no avortar totalment la votació. En la primera setmana de l’anòmala campanya van optar per la línia més dura. Tot havia estat llargament planificat: detencions de càrrecs governamentals, arribada massiva de cossos de seguretat de l’Estat, intimidació a mitjans, intervenció de la correspondència, etc. Però vista la formidable reacció popular i l’alarma de l’opinió pública internacional, en la segona setmana de campanya no es va concretar la prevista escalada de les mesures repressives. Finalment, però, el disseny coercitiu es va descontrolar ahir sota l’atenta mirada del món. Un símptoma més de la desorientació dels poders d’Estat en l’enfocament del conflicte democràtic amb el sobiranisme català. El balanç final és molt negatiu per a Rajoy i els interessos que representa. Han fet mèrits sobrats per sotmetre a una erosió severíssima la imatge internacional d’Espanya, sense poder impedir l’expressió de la voluntat democràtica de la ciutadania de Catalunya. Aquesta vegada les imatges ho diuen tot, i de forma inapel·lable.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En tot aquest procés, el paper dels mitjans de comunicació ha estat clau. El Partit Popular ja es va equivocar penosament l’any 2004 amb els atemptats d’Atocha i ho ha reeditat de forma més greu aquest 2017. Sobta tanta incompetència. En l’època de l’autocomunicació de masses, el control dels mitjans tradicionals que operen des de Madrid continua sent eficaç per condicionar la formació de l’opinió pública espanyola, però ja no ho és per incidir positivament en l’opinió pública catalana i internacional. L’espiral del silenci a què s’ha vist sotmesa la societat espanyola ha tingut uns efectes fortament contraproduents a Catalunya i a la resta del món. Només cal pensar en l’episodi de l’«a por ellos».

Sens dubte, els fets d’aquestes setmanes i mesos seran terreny adobat per a la recerca acadèmica en el camp del periodisme i la comunicació. Sense entrar en més consideracions, la mateixa arquitectura dels relats enfrontats ja augurava un fracàs rotund de la posició del govern d’Espanya: la raó autoritària d’una legalitat violentada enfrontada a la reivindicació cívica, massiva i pacífica del dret a l’autodeterminació. Mala peça al teler per als advocats de l’Estat transvestits d’estadistes. Volien guanyar per 10 a 0 i han perdut en canvi bous i esquelles. Després de fer política de terra cremada a Catalunya, Mariano Rajoy és un cadàver polític. Des d’ahir ja és inútil negar que Catalunya és subjecte polític.