Merkel i tanca Europa

Les eleccions que en aparença va guanyar Angela Merkel les va perdre el seu partit, la Unió Cristianodemòcrata (CDU), que va obtenir el  pitjor resultat des del 1949. La catàstrofe ha esquitxat la formació germana de Baviera, la Unió Social Cristiana (CSU), i els socialdemòcrates de Martin Schulz. Els tres grups polítics dominants a Alemanya després del final de la segona guerra mundial han perdut 105 seients (en un Parlament de 709).

Aquesta va ser la primera lectura: Merkel aconsegueix un quart mandat tot i la crisi encetada per la seva política de portes obertes als refugiats en el segon semestre del 2015, i que va haver d’esmenar després de la rebel·lió interna. Després, va arribar la lletra menuda electoral: el seu gir al centre ha beneficiat l’Alternativa per a Alemanya (AfD, segons les sigles en alemany), populista, xenòfoba i molt de dretes. Hi conviuen diversos corrents, alguns d’obertament neonazis. Estan units en el seu rebuig militant a la immigració i en la islamofòbia.

En aquestes eleccions, l’AfD ha robat un milió de vots als democristians i uns 470.000 als socialdemòcrates, a més a més de rebre un milió de votants nous. El seu discurs contra les elits agrada als joves, com passa a França amb Marine Le Pen. Gran part del seu èxit es deu als bons resultats a l’est (l’antiga RDA) i a Baviera, una de les portes d’entrada de la immigració. El triomf de l’AfD és encara més preocupant si s’hi afegeix una altra dada: el 55% dels seus votants pensen que no han marcat una distància amb l’extrema dreta. Alemanya no és Espanya, almenys en la seva cultura política, cosa que està a favor seu. Allà es dimiteix per falsejar un currículum i s’exploren coalicions en aparença impossibles. Regeix els aspectes pràctic i útils per a la ciutadania per damunt dels ideològics, o sobre els egos.

Coalició Jamaica

Una vegada descartada la Gran Coalició, perquè l’actual ha fet mal  als socialdemòcrates, només queda el que a Alemanya en diuen la Coalició Jamaica. No és un títol polític, sinó cromàtic: negre per la CDU-CSU; groc pels liberals (FPD) i verd pels Verds. En aparença, sembla impossible sumar en un mateix projecte els defensors del mercat lliure i de les empreses amb els defensors del medi ambient. Però res és impossible si hi ha polítics intel·ligents. Merkel haurà d’arribar abans a un acord amb els seus germans de la CSU. La immigració serà la clau. Els bavaresos volen establir quotes poc generoses i millorar el mecanisme de deportació. L’FPD, que torna al Bundestag després d ‘una travessia en el desert de quatre anys (el 2013 ni va superar la barrera del 5%), dona suport a la selecció dels immigrants segons el seu origen i capacitat. Els Verds no hi posen límits. Serà tota una filigrana.

No només és la immigració, és també la política d’ajust, l’euro i el futur d’Europa quan finalitzi el 'brexi't. Merkel tindrà les mans lligades. Els dretans d’AfD han airejat el seu orgull germànic, cosa que ha portat alguns dels seus líders a dir que el monument de l’Holocaust a Berlín és una vergonya o que s’ha d’estar orgullosos del comportament dels soldats alemanys durant la segona guerra mundial. No se sap si en aquest bon comportament s’inclou l’assassinat industrialitzat d’11 milions de persones, sis dels quals eren jueus amb l’únic delicte de ser jueus.

Notícies relacionades

El resultat de les eleccions sumeix Alemanya en la inestabilitat

La ultradreta li amarga la victòria a Merkel

Si fracassés la Coalició Jamaica i l’SPD manté la seva decisió de passar a l’oposició (així almenys no li regalarà aquest paper a AfD), només quedaria una opció: tornar a votar, arriscar-se a la possibilitat que la dreta populista millori el seu 12,6%. El temps dirà si estem davant d’un problema que encara ha de créixer o els efectes polítics d’una llarga crisi econòmica. Hi ha massa avisos a França, el Regne Unit, Àustria, Polònia, Itàlia per no estar  gaire preocupats.

L’única bona notícia de tot el que ha passat és que després de vuit anys com a ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, la cara antipàtica de l’ajust, l’inflexible negociador amb la Grècia d’Alexis Tsipras, deixarà el càrrec per aspirar a la presidència d’un Parlament atomitzat. És la primera vegada des del 1950 que el Bundestag tindrà sis partits; per governar-lo necessitarà el que no va tenir com a ministre, mà esquerra. Que Grècia no celebri gaire la seva sortida, perquè el gran favorit per substituir-lo és Christian Lindner, líder dels liberals. Té 38 anys i interpreta el paper d’euroescèptic, que és el que li ha donat els vots. A més a més, juga a la lliga d’Emmanuel Macron, és a dir, aquella en què la imatge està per sobre de les idees.