'With a little help from my friends'

No volia escriure sobre el tema català perquè el que veig i sento em resulta massa dolorós, però sobretot perquè sobre aquest tema penja una constant amenaça. És el que passa quan es va del que és racional al que és emocional. En realitat és com en el futbol: no aconseguiràs que un fanàtic d’un equip es passi a l’altre per més que aportis arguments esportius i fins i tot estètics. Perquè del que es tracta no és de com juguin de bé, sinó de sentir els colors. I aquí entrem en el terreny del que és inefable i, desgraciadament, del que és irrefutable. Com que, a més a més, es tracta de guanyar, sigui com sigui, se celebra que el contrari es faci un gol en pròpia porta o s’accepta un penal fals. «Però… és que no era falta». «Tant li fa. És a favor meu. Aquest va per tots els que li deuen haver regalat al contrari». I a celebrar el gol amb molt sentiment.

   

 Per més que cregui que tot això va començar per una qüestió econòmica, que es va convertir en una fabulosa cortina de fum amb la qual dos governs de més que dubtosa integritat es van dedicar a desviar l’atenció de temes essencials, com les retallades socials o la precarietat laboral, al final tot ha derivat en una emoció, en una manera de sentir, en un sentiment. Una altra vegada inefable i irrefutable.

De manera que he decidit parlar de què sento jo.

Por.

Bé, en realitat diverses pors.

La por de saber que si parles, diguis el que diguis, t’insultaran desmesuradament, com passa sempre que s’imposa el pensament únic, o estàs amb mi o estàs contra mi. Però no és tant la por a l’insult, que actualment és tan omnipresent que, posant-nos cínics, es podria pensar que no existeixes si no hi ha unes quantes persones dient-te de tot, hi ha una cosa que encara m’espanta més.

És la por davant de tant rancor que ha aflorat amb aquest assumpte. A tot aquest odi vell, guardat, macerant-se, com a l’espera que deixés de ser tabú i mostrar-lo obertament, que es manifesta en els crits d’«A por ellos, a por ellos». I la por a l’odi nou, que se’n va a una biblioteca, precisament a una biblioteca, armat amb un retolador negre, ben gruixut, de censor inquisitorial, a marcar els llibres de Juan Marsé i omplir-los d’insults.

I hi ha una tercera por que sobretot m’entristeix. És la por a l’enorme poder destructor d’amistats que ha demostrat aquest tema.

Ha sigut la por que això em passi el que m’ha impedit parlar obertament del tema, el temor a una espècie d’exclusió social. És el que fa que no els diguis el que penses als que creuen que perquè tens cognoms catalans ets (¿com podria ser d’una altra manera?) partidària de la independència, ho donen tan per descomptat, és per a ells un sentiment tan intens, que no es poden imaginar que tu no ho sentis, i no saps com dir-los que és així, que no ho comparteixes. S’enfadaran, deixaran de parlar-me si els confesso que ni aquesta ni cap altra bandera m’emocionen.

A aquestes altures ja tant li fa qui va començar. Si no podem parlar lliurement, hem perdut tots, ens han trencat, ens han robat una cosa molt més valuosa que els milions que uns busquen a Madrid i altres a Andorra, ens han robat la veu als que dissentim, ens han robat la possibilitat de parlar, de dialogar, de discutir, ens han robat la convivència, un dels béns més valuosos.

Per sort, ens queden els amics.

Els meus amics no ho són perquè pensi com ells. No són un partit o una secta.

Amb els meus amics, si ho són de veritat, hauria de poder parlar d’aquests temes obertament. Els meus amics en realitat ja saben que abomino de qualsevol nacionalisme, que detesto el tuf de supremacisme, de prepotència, d’exclusió que els acompanya, que rebutjo tot el que suposi segregar altres perquè són, o creiem o volem que siguin, diferents.

    

Els meus amics saben que sempre vaig creure en una Europa de la varietat, en el mestissatge, en la diversitat. Saben com em dol el racisme i el populisme que ens envaeixen. Saben que també creia en la possibilitat d’un Estat laic i en la igualtat de gènere. Els meus amics m’estimen encara que, com es pot veure, en les meves prediccions polítiques no hagi demostrat ser un crac.

Els meus amics potser no estan d’acord amb el que penso, però no em diran «feixista», perquè no ho soc; els meus amics no m’insultaran perquè accepten que jo no vulgui sentir-me estrangera a Madrid, perquè no ho soc, i que no vulgui sentir-me estrangera a Barcelona, perquè no ho soc. I parlarem de tot això i de moltes coses més.

Jo confio en els meus amics.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Confiïn en els seus, tornin a parlar. 

Escriptora.