La vellesa i la vida de la veu

He sabut, llegint el que explica Adrián Foncillas en aquest diari, que la Societat Gerontològica del Japó demana reservar la categoria d’ancians als més grans de 75 anys. Les persones entre 65 i 75 passarien a ser preancians i podrien continuar treballant.

Amb el pas del temps, jo he anat passant de nen a adolescent, jove, adult, madur, gran, vell ancià. Ara, havent arribat als 90 anys, entraria en la prevista categoria de superancians.

Ja m’agradaria haver aconseguit, al llarg de la vida, haver estat súper en alguna matèria. Supersubtil, supersimpàtic, superintel·ligent, superatractiu, superculte, superarticulista... Ja no parlo de ser superfutbolista, que això ja hauria sigut aconseguir la glòria en aquest món.

El problema d’algunes persones súper pot ser l’agenda, però em corregeixo: no cal ser súper de res –ho he comprovat al llarg dels anys– si no harmonitzem les paraules amb el to de veu. Es pot ser insolent, parlant amb algú, utilitzant un to de veu educadíssim.

Adrián Foncillas dona una informació molt interessant, a partir d’un fet reconegut al Japó. El llindar legal de la jubilació és terriblement antiquat. L’explicació és contundent: aquest llindar va ser establert ja fa dècades, quan l’esperança de vida era de 68 anys, i avui, ja s’acosta als 84. Els avenços mèdics han estat decisius.

Acabaré amb dues cites. «L’home és l’únic que és conscient d’envellir. Tota la resta, al seu voltant, es rejoveneix cada dia», va escriure Alfred de Musset.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I Grasseu va anotar aquesta observació molt lúcida: «És una llàstima que hi hagi un interval tan curt entre el temps que som massa joves i el temps en què ja som massa vells».

Quina tristesa quan la veu s’envelleix... Quina tendresa quan algú se l’escolta.