Una figura del disseny

Car i caríssim Ettore

Va intuir que l'arquitectura s'estava acostant més a l'enginyeria que a les vivències existencials de la gent

1
Es llegeix en minuts
fcasals7495869 restricted to editorial use   this undated picture released 170919125059

fcasals7495869 restricted to editorial use this undated picture released 170919125059

Així comencen les memòries d’Ettore Sottsass, el dissenyador italià que aquest any hauria complert 100 anys: «Qui té a les mans aquest llibre té a les mans un home nu, com a molt en calçotets..., un cos fràgil exposat a l’agressió del clima, les ungles de l’amant, les armes afilades, les escopinades de la multitud, les rialles dels savis». Efectivament, ha sigut un dels dissenyadors més vilipendiats del planeta. Al principi anava pel bon camí, treballant per a Olivetti –va fer la famosa màquina d’escriure vermella portàtil Valentina– però de sobte al complir els 60 es va tornar boig i va muntar l’iconoclasta Grup Menphis amb una colla de jovenets.

Notícies relacionades

Mobles impossibles, colors cridaners, poti-poti de materials. Va estripar les cartes racionalistes i li van penjar el qualificatiu de postmodern. Però ell deia «me ne frego di tutto». Va ser un home lliure, delicat, un etern dubitatiu: «M’empipa quan algú està molt segur d’una cosa». Va tenir una infància tan feliç que mai va trobar el seu lloc a la societat dels grans. Va ser epítom dels anys 80 que ara toca revisitar. Sense anar més lluny el Metropolitan de Nova York, la Triennale de Milà i el Vitra Museum li acaben de dedicar unes respectives monografies. La galeria barcelonina Dada Studios ha restaurat unes peces seves insòlites que va fer amb motiu de la seva exposició a Barcelona el 1991.

Aquí va tenir amics i un gran amor, Eulalia, per qui va patir el que no està escrit. Ara, cadascuna de les seves estrambòtiques peces val un congo. Però a ell no li importaven gens els diners, el preocupaven els sentiments. Ja va intuir que l’arquitectura s’estava acostant més a l’enginyeria que a les vivències existencials de la gent, que  degeneraria en un simple negoci, «perquè les idees comercials racionals les entenen fins i tot els analfabets». Les poètiques no tant, per això car Ettore –que curiós que 'caro' en italià també vulgui dir 'estimat'–, riu-te’n allà on siguis, però que sàpigues que t’has tornat caríssim. Res s’escapa al 'business'. 

Temes:

Arquitectura