Anar al contingut

EL LLENGUATGE I LA MEMÒRIA

Altres veus

Altres veus

Rosa Ribas

L'idioma que parlem està conformat per innombrables capes, un substrat emocional

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

A vegades sento veus. Quan vaig pel carrer amb una mica de pressa, tement arribar tard, i em decideixo a agafar un taxi. En el moment que aixeco la mà per parar-ne un, al meu cap sona la veu de la meva àvia que diu «això, agafa un tatxis». Una cosa que només em passa a Barcelona; en altres ciutats no hi ha tatxis. També em passa al supermercat o a l’obrir la nevera de casa i allargar la mà per treure un iogurt, llavors la veu de l’àvia d’un amic, una senyora a qui recordo amb molt d’afecte, em pregunta: «¿Et menjaràs un goyurín?».  I tantes, tantes vegades, si alguna cosa em molesta, em descobreixo repetint una expressió que usava una amiga molt estimada, «això no em plau», i la seva veu ressona en els harmònics de la meva.
    L’idioma que parlem està conformat per innombrables capes. No es tracta només que siguem capaços de canviar de registres familiars o col·loquials a altres de més formals, em refereixo també a un substrat emocional que transportem en les nostres paraules, que té a veure amb la nostra pròpia història.
    Conservem fotos que ens recorden quin aspecte teníem en el passat. Riem amb carinyós espant al veure com ens vestíem i com ens pentinàvem, consolats al constatar que la resta de les persones de les imatges tenen una pinta similar. Potser contemplem nostàlgics les nostres cares molt més joves, els cossos més prims i elàstics. Guardem fotos nostres i de familiars i amics i en diem «records». Mirem fotos per recordar.
    Però potser no siguem tan conscients que encara més a prop, més endins, portem records en forma de paraules i d’expressions que adoptem i conformen un lèxic propi, que no arribarà als diccionaris, però que són igualment valuoses. Paraules una mica abonyegades, com els «tatxis» de la meva àvia, que potser no puguem usar en públic, però que guardem amb afecte en un calaix de la memòria. Paraules que parlen d’experiències comunes. Com algunes paraules alemanyes que es colen, amb morfologia espanyola, en les converses dels hispanoparlants a Alemanya. «¿Te has anmeldeado?», et pregunten per saber si ja t’has inscrit com a resident, deformant el verb alemany anmelden, que significa inscriure’s,  una paraula que ens remet a una experiència compartida, ja que és una de les primeres coses que vam haver de fer a l’arribar. És part de la nostra història.
    Fins i tot aquestes expressions que en algun moment tothom repetia: «No te enrolles, Charles Boyer», «efectiviwonder»… o els babaus automatismes trets de programes de televisió i anuncis del tipus «¿cómo están ustedes?» o «el algodón no engaña», són part de la nostra història lingüística, encara que més d’un ara es mossegui la llengua perquè no se li escapin, com altres amaguen les fotos amb els pantalons de pota d’elefant o la permanent afro. Sons, paraules, expressions tan poderosos o més que les imatges, perquè som éssers de la paraula. I la nostra forma de parlar està explicant la nostra història.