Lliçons no apreses

Els alcaldes, independentistes o no, tenen la legitimitat del sufragi universal

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp40135159 barcelona  barcelon s   16 09 2017    politica    el preside170916170357

zentauroepp40135159 barcelona barcelon s 16 09 2017 politica el preside170916170357 / DANNY CAMINAL

Després de sis anys, ja tenim prou perspectiva i dades per fer un cert balanç de la situació creada, no perquè això ajudi a trobar una solució a curt termini (d’això, res de res), sinó perquè en el seu dia els estudiosos d’aquesta mena de fenòmens puguin establir comparacions.

Abans que res, en aquests anys  s’ha anat produint una polarització política a escala catalana, però també espanyola, sense precedents des d’abans de la Transició. Avui dia queda poc espai per al que en sociologia electoral es diu «indecisos». És cert que les sis diades han demostrat una alta capacitat de mobilització ciutadana, cosa que no és gens senzilla durant tants anys, però també és cert que l’espai independentista no ha pujat de manera constant, sinó que en termes quantitatius sembla haver-se estabilitzat en un sostre que queda una mica per sota del 50%. En privat, persones molt compromeses amb el procés admeten que això no era el que s’esperava, que potser no pugui ser suficient, i sobretot, que no s’ha guanyat en «transversalitat». De manera que el transvasament d’indecisos es pot donar per tancat, i això hauria de ser un factor de preocupació per als partits independentistes.

En segon lloc, queda plenament confirmat que la política és un camp altament emocional, tant a nivell individual com sobretot col·lectiu i, si bé la democràcia pot semblar avorrida en llargues èpoques de normalitat institucional, quan s’entra en una espiral de gran agitació, les expectatives dels uns i dels altres tendeixen acceleradament al territori de la passió col·lectiva. Ho ha explicat de manera molt intel·ligent el doctor Tobeña en el seu llibre 'La pasión secesionista', al plantejar el concepte d’«enamorament col·lectiu». I per cert, algun programa d’alguna ràdio pública catalana va tractar l’autor amb molt males maneres. El problema és que la passió tendeix a reduir l’espai de la raó, un clàssic de suma zero en teoria de jocs, i per tant precisament quan més necessària és, menys marge queda per a la negociació racional.

Mala fe en l'ús del llenguatge

Notícies relacionades

La tercera derivada té a veure amb la mala fe en l’ús del llenguatge, entre contendents que s’han instal·lat en una espècie de plató virtual permanent. Per exemple, el mateix dia que el president deia en el seu discurs de la Diada que res ni ningú dividirà la societat catalana, ell mateix va llancar una crida als ciutadans independentistes per «encarar-se» amb els alcaldes no independentistes. Aquesta mena d’iniciatives  és comprensible que les facin institucions no governamentals, com ara l’ANC o Òmnium, però... ¡el president de la Generalitat!

Els alcaldes, siguin independentistes o no, tenen la legitimitat del sufragi universal, i ningú sembla preguntar-se per què l’AMI (Associació de Municipis per la Independència) no ha sortit en defensa dels seus col·legues (no independentistes), però això seria buscar cinc peus al gat. El replicant de la pel·lícula Blade Runner podria afirmar en el seu dia: «He vist coses que vosaltres no creuríeu...».