LLUITA ANTITERRORISTA

La metamorfosi dels nois de Ripoll

S'ha de controlar els radicalitzadors perquè no n'hi ha prou de vigilar radicals o joves susceptibles de ser-ho

3
Es llegeix en minuts

Experts en terrorisme de tot el món intenten entendre què va passar a Ripoll. No els acaba de quadrar amb el patró que sol explicar la caiguda d’alguns joves europeus fills de famílies immigrades en la lògica del terror. Es pregunten què ha fallat. Els implicats no eren coneguts per activitats o actituds que serveixen de passarel·la cap el terrorisme, com va ser el cas a Manchester, París, Niça, Berlín, Brussel·les o Londres. I això és el que preocupa. És el que fa que l’atemptat que es preparava a Alcanar i la massacre de la Rambla siguin gairebé perfectes des de la lògica gihadista: matar kuffar, o infidels, «esclafant-los el cap amb una pedra, degollant-los amb un ganivet o atropellant-los amb un cotxe».

Entretots

Título del tema (Auto)

Subtítulo del tema (Auto)

    

Aquesta perfecció rau en el fet que els seus executors vivien una vida quotidiana banal. I que la seva radicalització es va produir sense estridències ni signes externs, amb una lògica de secta que, ni la família, els amics, els educadors, els responsables de la comunitat o els Mossos van poder detectar. Unes condicions ideals per exercir el terror amb impunitat i provocar el pànic. 

Opinión exprés (Auto)

Título opinión (Auto)

Título opinión (Auto)

Autor (Auto)

Càrrec (Auto)

    

La metamorfosi dels nois de Ripoll constitueix un enigma. Quan sapiguem com es va produir, podrem combatre amb més eficàcia el terrorisme gihadista. Però ja tenim una primera lliçó: no n’hi ha prou de vigilar els candidats a exercir el terror. No és suficient controlar joves que han comès petits delictes, que han tingut problemes emocionals o que han canviat de cop el bar per la mesquita. Aquests criteris no han servit per detectar la monstruosa transformació d’aquests nois. No n’hi ha prou de vigilar els radicals o aquells susceptibles d’esdevenir-ho. S’ha de controlar millor els radicalitzadors. Agents que poden desencadenar processos com el que ha dut els joves de Ripoll a matar i a morir. Per això he dit que l’atemptat va ser gairebé perfecte. Perquè amb un millor seguiment d’Abdelbaki Es Satty, la metamorfosi segurament no s’hauria desencadenat. O hauria adoptat altres expressions. Es Satty era un imam, però podia tenir una altra condició. Física o virtual. No n’hi ha prou de vigilar imams. 

Fins ara, el combat contra el terrorisme gihadista s’ha desplegat en tres escenaris. La persecució d’Al-Qaeda i Daesh (militar), l’acció contra els seus seguidors (policial) i la prevenció a barris i a escoles (municipal i social). Els atemptats de Catalunya han tornat a demostrar que aquest esquema presenta llacunes. I que no és suficient. 

    

La guerra contra el terror ha costat uns 4.000 bilions de dòlars de l’11-S ençà. S’han evitat, certament, megaatemptats com els de Nova York, Madrid o Londres, però s’han desballestat algunes de les comunitats sunnites més castigades. Com diu Hriar Cabayan, «hem perdut la capacitat de pensar de manera científica, i no som capaços de comprendre com ells ens perceben». Ho diu el responsable del Pentàgon. L’aproximació militar peca de binària i simplificadora. No té en compte que Daesh «és com una molècula de H2O, capaç d’adoptar estats diversos»: gel (Raqqa o Mossul), aigua (que s’escampa arreu) o fins i tot vapor (impossible de capturar). És la conclusió de Vera Mironova, una experta que ha viscut durant mesos a l’ull de l’huracà (Mossul). La conclusió és evident: l’acció estrictament militar farà mutar la molècula però no la desintegrarà.

Els dèficits en la coordinació policial també són clamorosos. A tot Europa, no només aquí. I no es resoldran fins que no existeixi una acció europea unificada en col·laboració amb les policies estatals i subestatals. Queda molt a fer per afinar l’acció policial. També a Catalunya, tot i els progressos notables dels Mossos en informació i seguiment. S’ha d’invertir més a detectar els individus que poden provocar metamorfosis com les de Ripoll. Per comprendre el perquè, aconsello llegir Olivier Roy. Ens diu que no ens enfrontem a una radicalització de l’islam sinó a una islamització de la radicalitat. Per la seva condició, molts joves senten fascinació per formes diverses de radicalitat. I si arrosseguen la tensió identitària pròpia de moltes famílies musulmanes immigrades són candidats potencials a la islamització de les seves pulsions. 

Notícies relacionades

    

Per això fa falta, a més d’una acció social sostinguda, evitar el contacte amb el mal. Que pot amagar-se a la mesquita, però també en un camp de futbol, una presó o un compte de Telegram. Detectar-ho a temps és la tasca difícil però necessària de les forces de seguretat. En col·laboració amb la societat civil i les comunitats implicades.