Ossets

Fa molts anys, al costat del cementiri de Taravaus, un home filosofava sobre la mort i les seves litúrgies. Es lamentava, amb saviesa empordanesa (aquesta que Fèlix de Azúa contempla com a «visceral i arcaica») sobre els excessos estètics que es cometen davant les despulles mortals. «¿Què hi fan totes aquestes flors aquí dins?», deia, «¿que no veuen que també es marciran sobre el taüt, com totes les coses que es poden marcir?». Va acabar la seva al·locució amb aquestes paraules: «La terra no hi perd mai». Contrari a les exhibicions florals evanescents, fidel seguidor de les doctrines de l’Eclesiastès, considerava que res no evita la contundència de l’hora final i res no ens protegeix de l’ineluctable arribada de la dalla. I que les flors no apaivaguen res ni són, de res, homenatge. Simplement es marceixen dins el nínxol. 

 Hi he pensat en veure la foto dels tècnics municipals que revisen, ordenen i classifiquen, amb guants de làtex i esperit científic, els centenars d’ossets de peluix que es van dipositar a la Rambla. M’ha emocionat aquesta pulcritud, la voluntat de pervivència que es desprèn del fet de deixar constància del tribut funerari. No sé si els ossets (que a mi em produeixen més aviat basarda, en casos així) són exemple de fragilitat o sinònim de fortalesa i protecció. O potser totes dues coses. En tot cas, potser aquell home de Taravaus no tenia tanta raó com es pensava. Potser no tot es marceix.