¿Podem ser optimistes?

¡Benvinguts a casa! Des que ens en vam anar de vacances, el món ha continuat rodant –i Espanya també– i, a la vista de les dades macroeconòmiques, bastant bé. Estem creixent per sobre del 3%, l'ocupació continua augmentant, hi ha optimisme, les cases se segueixen venent i a preus cada vegada més alts, el crèdit flueix, Europa també creix, el Banc Central Europeu manté el rumb, la inflació creix… «¡Eh, senti!, aquesta és una mala notícia». No, no ho és si la causa és que l'economia creix. O sigui que… no es preocupi: tot va bé. ¡Benvingut a la rutina!

Sí, ja sé que mai plou a gust de tots. Abans de la crisi pensàvem que, si la marea creix, tots els vaixells pugen; ara som més conscients que alguns no han pujat. Però l'optimisme segueix sent important: en una economia que creix, les mesures correctores són menys doloroses. No m'estic referint a la redistribució, treure al ric per donar al pobre; això sol ser preludi de misèria per a tots, perquè sol acabar reduint la capacitat de generar riquesa. Però, com vam aprendre en els anys de la Gran Recessió, arreglar els comptes públics, l'atur, les pensions, la situació dels bancs o l'excessiu endeutament en una economia decreixent és molt dolorós. Ho vam fer, però no hauríem de tornar a provar-ho. I d'això volia parlar ara: permeti'm el lector que refredi una mica l'optimisme macroeconòmic amb el recordatori d'alguns problemes que ja van sent endèmics.

El problema principal segueix sent el mercat de treball. Gràcies a l'augment de la demanda, s'està creant ocupació; això és bo, però si aquest és l'únic motor, el dia en què el creixement es debiliti l'ocupació empitjorarà. En les últimes setmanes se'ns ha recordat que l'ocupació que anomenem de qualitat, o sigui, contractes indefinits amb salaris alts, no segueix el sender expansiu que necessitem. No m'estranya: d'alguna manera, estem repetint l'experiència anterior a la crisi: creixement per sota de la productivitat, sectors amb forta estacionalitat, estructura de contractes que penalitza l'indefinit, costos d'acomiadament alts… 

Tampoc estem fent front als problemes de llarg termini del nostre mercat de treball. La demografia juga en contra, amb cohorts de població més reduïdes entre els joves, o sigui, amb menys capacitat productiva, i més jubilats, o sigui, males perspectives per a les pensions. El model educatiu em segueix semblant bastant inconsistent: ens estem separant de la primera lliga mundial, que aposta per les noves tecnologies i, sobretot, per models de desenvolupament de les capacitats dels futurs empleats –i dels que ara ja estan ocupats, perquè les seves deficiències són bastant patents–. Ens queixem que els salaris són baixos, però no volem saber per què són baixos.

Clar que hi ha sectors nous, innovadors, creatius: però no sabem aprofitar la seva tirada per canviar el ritme dels altres. Anem cap a –o millor, estem ja en– una economia dual. I això és dolent, primer per a la societat i després per a l'economia. I no s'arregla amb una renda bàsica per a tots, amb salaris mínims més alts o amb impostos més progressius. L'absentisme ha tornat a pujar: ¿estem caient en la complaença?

Pressió per la despesa pública

El sector públic no ha canviat molt malgrat una crisi fonda i llarga que, segons deien, l'afectava molt directament. La pressió per la despesa està al carrer: tots tenim demandes i drets que, en definitiva, s'haurien de materialitzar en més despesa. El deute públic segueix sent alt, i la suma del pública més el privat segueix donant un endeutament exterior massa alt. No passa res mentre el Banc Central Europeu segueixi comprant deute espanyol. Però si la conjuntura canvia ens trobarem amb un sector públic massa dependent de la política europea, sense capacitat per adoptar mesures d'emergència si, per exemple, la demanda cau i l'atur augmenta.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I tot això sense necessitat d'esmentar la possibilitat d'una nova crisi financera internacional (els economistes no volem que ens preguntin una altra vegada per què no ens vam adonar del que s'acostava), ni parlar de la Xina, Trump, el terrorisme, la geopolítica… Tot això no són problemes, però, si alguna d'aquestes coses ocorre, servirà per fer-nos conscients d'aquests problemes, els nostres, arrelats, que no volem reconèixer. I perdó si, amb aquests comentaris, he posat una nota trista al seu retorn a casa.