ANÀLISI

Mira'm als ulls

Colau tracta de trobar una solució intermèdia, però d'espai per a això a penes en queda

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp40058217 gra015  barcelona  11 09 2017   el presidente de la generali170911101635

zentauroepp40058217 gra015 barcelona 11 09 2017 el presidente de la generali170911101635 / Marta Perez

Com que la política s'ha tornat imprevista i sorprenent, existeix certa incredulitat perquè hagi passat el que es preveia que passaria. I hi ha qui s'exclama. El Parlament va aprovar la llei del referèndum i fins i tot la fundacional, com volia la CUP, en un ple que va desbordar Forcadell i va contribuir a desacreditar el procés, segons emfatitzen a la Moncloa. Després el Govern central va reaccionar com havia anunciat, amb recursos a la llei i una frase que Mariano Rajoy va deixar anar per als que li demanen en privat, perquè l'hi demanen, que opti per la mà dura: “Sé el que s'espera de mi”. Aquí està la frase, planant sobre el setembre i, de moment, les suspensions arriben fins i tot a un acte previst a l'Ajuntament de Madrid.

Va arribar la Diada, diuen que la menys participada de les últimes sis, i va passar el que anticipaven les cròniques: una mobilització multitudinària, festiva i familiar, que no demanava ja el referèndum, sinó directament la independència. Els qui vulguin la consulta però discrepen de la secessió hauran de buscar unes altres manifestacions. De fora, alguns preguntaven si als carrers de Barcelona es notava la crispació que es percep en algunes declaracions polítiques, però al carrer la realitat és molt menys exagerada. 

Imprevist i sorprenent, en fi, ha passat l'esperable i a l'arribar al punt a què es va dir que arribaríem ningú sap què passarà. A Madrid pregunten com es farà el referèndum i a Catalunya, com ho impediran. Queden pocs dubtes que la política ha fracassat, "¿Com s'ha pogut arribar fins aquí?”, diuen que exclamen els ambaixadors d'altres països, sorpresos ells també, i la gestió d'aquest fracàs, que és polític, es traspassa als funcionaris, especialment als mossos, als alcaldes i fins i tot als ciutadans. "Mira'm als ulls i digue'm: ¿em deixaràs votar o impediràs que voti?", va proposar Puigdemont per als veïns que es trobin amb un regidor que no posi les urnes, i l'alcaldessa de l’Hospitalet es va queixar davant del president per la pressió que puguin patir d'ara endavant els representants municipals. L'ambient al carrer no és crispat però el to s'eleva i es configura una espècie de front metropolità amb semblances al que va exercir de contrapès al pujolisme. 

L'última baula de la cadena política

Notícies relacionades

Després que, per a sorpresa general, hagi passat el que estava anunciat, ha començat la fase àlgida de la improvisació i els plans del Govern contemplen descarregar responsabilitats sobre els mossos o els alcaldes, que són l'última baula en la cadena política, els que més bé coneixen la convivència als seus barris i que queden exposats davant els seus veïns en ple marasme de totes les inseguretats jurídiques.

És veritat que a Colau li passa com a Puigdemont i a Rajoy, que s'ha quedat embolicada en les seves pròpies promeses i que cada dia emet un missatge diferent “perquè la gent voti” en el que ella mateixa es resisteix a dir-ne votació. L'alcaldessa mira de trobar una solució intermèdia, però d'espai per a això a penes en queda. Així que si s'ha fet tard i tocar mirar als ulls, potser convé preguntar-se si la sortida consistia assenyalar els alcaldes i, com a últim recurs, prometre'ls tranquil·litat.