¿Ni la mort pot ser pacificadora?

enso que el lector estarà d’acord amb mi: es tracta d’una notícia provocativa. El marit de la reina de Dinamarca no vol ser enterrat amb la seva dona. El príncep té 83 anys. La reina en té 77. Ell ha dit moltes vegades, sembla, que no el satisfeia no haver estat prou reconegut. Al costat de la reina només era, és, el príncep.

Jo diria que ser príncep de Dinamarca està molt bé. Dinamarca em sembla un país amable, i el seu príncep no deu tenir gaires responsabilitats, perquè a més de la reina hi deu haver uns ministres i una sèrie de funcionaris encarregats d’aquesta funció: que el país visqui tranquil i respectat.

Si no m’equivoco, jo he estat a Copenhaguen només de pas, camí dels països nòrdics. D’això en fa molt temps –estic en aquella fase vital en la qual de tot ja fa molt de temps–. Busco en una Enciclopèdia alguna fotografia i només trobo la fotografia d’un port important.

Torno al problema dinàstic, convertit en un problema funerari. Com ja he dit, el príncep explica que el motiu és no haver estat tractat com es mereixia. 

Jo penso que quan es tenen 83 anys és bastant trist que una parella comenci a discutir si jo valc més que tu, i tu ets menys generós que jo... Això pot passar en algunes famílies però, en general, l’acusació té molt poca importància, i no afecta la convivència. 

Quan es viu allò que en diem una certa edat pot haver-hi moments de friccions o enrabiades. Però em sembla que els prínceps i els nobles tenen l’obligació de dissimular, en defensa de la institució reial.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Hi ha qui té un rampell venjatiu. «Tu m’has fet allò? Doncs jo et faré això». El príncep consort de Dinamarca havia de ser enterrat al costat de la reina. A la Catedral i en un sarcòfag artísticament treballat. Ha dit que no. Al costat de la reina, res.    

¡Déu meu! ¿Ni quan s’acosta el final de la vida es pot viure en pau?