GENT CORRENT

Joaquim Marsans: "Els nens s'agenollen, l'acaricien, li fan petons"

Joier i il·lusionista, és l'amo d'un gos invisible, el Boby, amb qui al·lucinen els nens de Sant Joan de Déu

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp39337124 17 07 2017  barcelona  joaquim marsans  joyero y mago   volu170910212108

zentauroepp39337124 17 07 2017 barcelona joaquim marsans joyero y mago volu170910212108 / Mireia Reynal

Si algun dia passen per les consultes i urgències de l’hospital pediàtric Sant Joan de Déu, és possible que topin amb un senyor bigotut agafat a una espècie de corretja canina que subjecta el buit pel coll. No s’espantin: es tracta del mag Joaquim Marsans Vilà (Barcelona, 1955), un senyor amb un peculiar sentit de l’humor i la generositat.

–A l’hospital ho deuen veure estrany, ¿oi?

–Els adults somriuen, però no veuen el gos. Els pares només riuen obertament si el fill, que té mal, també ho fa. 

 

–I els nens, ¿com reaccionen?

–S’agenollen, l’acaricien, li fan petons. Els nens no dubten que el gos remena la cua, treu la llengua panteixant, o flaira pels racons. Va ser l’oenagé Mags per a l’Esperança la que em va convidar a fer màgia a l’hospital fa 14 anys.

El gos es diu Boby.

–Sí. L’important és ell; jo l’únic que faig és passejar un filferro i preguntar-los als nens: «¿De quin color és?». Miren el gos, em miren a mi i responen: «Blanc», «marró» o «negre». Però sempre contesten.

–Ells ho tenen claríssim.

–És molt estrany que un nen qüestioni el joc, la il·lusió. Amb les criatures ingressades he viscut emocions molt intenses.

–No ho dubto.

–Una vegada, un patufet de 2 anys i mig, penjat d’unes espatlleres, em va dir: «M’estan curant perquè, quan sigui gran, pugui caminar i córrer».

–Que dur.

–Vaig agafar el gos, vaig fer mitja volta i me’n vaig anar a la capella de l’hospital a resar. Vaig demanar canviar el meu lloc pel d’ell [s’emociona]... Doncs, bé, al cap de poc el nen es va curar i jo anava amb crosses per una necrosi al fèmur, que al cap de poc va desaparèixer. Incomprensible.               .               

–¿Quan va descobrir el seu talent màgic?

–De petit. A casa, quan no hi havia televisió, el meu pare ens feia un truc amb un barret, un ou i un mocador. També vaig veure un hipnotitzador al teatre Borràs que em va fascinar. I ja en el batxillerat, em vaig posar el nom artístic de Kim Sarman, en un joc amb el meu cognom.

–¿S’ha guanyat la vida amb això?

–Treballo com a joier. Tinc quatre fills, i la màgia m’ha servit com a sobresou. He sigut un semiprofessional.

–O sigui, bolos els caps de setmana.

–Exacte. Durant molts anys vaig treballar els divendres i els dissabtes al restaurant Tip Top, del Poble Espanyol. Màgia amb cartes per les taules per amenitzar l’espera.

–I la faceta altruista, ¿com va arrencar?

–Cap als 36 anys. La vida m’anava estupendament, però em vaig adonar que em faltava alguna cosa i vaig oferir la meva ajuda al centre d’acollida Assis per a indigents. 

–Necessitava omplir el buit espiritual.

–Jo sé que soc aquí de pas i que soc tan titella com el meu gos Boby. Neixes, creixes, et reprodueixes i et mors, com l’escarabat del Cucal.

–És clar.

–Ja tinc una edat i sé que m’he de morir, però abans vull fer coses pels altres, fer el bé. Com a mag, no aspiro a ser una figura ni a guanyar concursos ni res d’això. Soc feliç amb la meva família. He sigut de fer molt voluntariat amb la meva dona, un ésser excepcional. He tingut sort fins i tot en això.

Notícies relacionades

–¿Té relació amb Viatges Marsans?

–Sí, va ser el meu besavi qui va fundar l’empresa el 1910, però la família la va vendre a l’Institut Nacional d’Indústria el 1964… Però, escolti, que quedi clar que jo no tinc res a veure amb la fallida ni amb Gerardo Díaz Ferran, ¿eh?