La cama que em fa mal

«Que cada uno pene de lo suyo, pero la pierna que me duele es mía y es de esa que me quejo». Aquesta és una frase que vaig aprendre fa anys i que apareix, de manera automàtica, sempre que em trobo en situacions que la justifiquen. No en conec l’origen. Diria que un dia va estar en boca d’algun personatge de comèdia decimonònica. D’un drama rural, potser. Lamento no conèixer el seu autor, perquè m’agradaria citar-lo, com es fa en aquests casos, amb la introducció de rigor: «Com va dir en tal...». Però no puc. Ni tan sols arribo a saber com, quan i on es va gravar tan a foc a la meva memòria. Estic segur de no haver-la pronunciat mai en un escenari. Ni d’haver-la estudiat a base de colzes. Misteris de la ment: no recordo el que vaig sopar ahir a la nit, però de la frase en qüestió no se me n’obliden ni les cometes. És com si ella mateixa m’hagués escollit a l’atzar i niés en algun plec calentó del cervell, amagada a l’hipocamp o entre dos lòbuls temporals. Una frase okupa, en definitiva.

Tot això ve a tomb del solar que  ahir vaig veure al girar la cantonada de Casp amb passeig de Gràcia: on fins fa poc hi havia el teatre Novedades, ja no hi ha res. Dic teatre i algun voldrà rectificar-me i dir-ne cine, que també. Teatre i cine, en èpoques alternes, el Novedades va ser història de Barcelona des del 1869. Busco i llegeixo que pel seu escenari van passar Eleonora Duse, Enric Borràs, Hipólito Lázaro, Charlie Rivel i el mateix Fregoli. I que s’hi va representar alguna cosa d’Ibsen. I molt de Guimerà.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La meva memòria, més pròxima, evoca dos musicals, 'A Little Night Music' i 'Full Monty', tots dos amb la firma de Mario Gas. I un altre més, 'Cabaret', firmat per Savary l’any dels Jocs. Ara ja no és sinó un trau més a la ciutat foradada. Una altra cicatriu. Com la que des de fa anys es mostra, vergonyant, al solar del Paral·lel que va ocupar el Talía de Martínez Soria.

En dies de tanta cirurgia històrica, en hores de tanta anàlisi histèrica, a mi em fa mal aquesta cama, que és la meva, i és d’això que em queixo.