¿Aniversari feliç?

Fa un mes, el 9 d’agost, pocs van recordar l’espant que va recórrer els mercats el mateix dia del 2007: la Banque Nationale de Paris tancava temporalment dos dels seus fons d’inversió, i amb això anunciava la sequera de liquiditat que conduiria el món a la crisi econòmica i financera més important des del 1929. Potser divendres que ve dia 15 es recordarà una mica més que el 2008, nou anys enrere, Lehman Brothers va anar als jutjats de Nova York, i amb això va desencadenar el pandemònium. Potser la premsa farà alguns balanços del que ha passat. Potser l’aniversari s’aprofitarà per publicar nous treballs sobre els orígens i les raons de la crisi. Però poca cosa més.

Dos costats molt foscos

Em temo que aquestes dates s’aprofitaran per destacar que deixem enrere la crisi i que podem tornar a mirar cap al futur amb ple optimisme. El primer que s’ha posat a la cua ha sigut el nostre Govern: conegudes les dades de comptabilitat nacional del segon trimestre, ha celebrat que, finalment, s’hagi superat el PIB generat el 2008. En aquesta optimista visió, els estralls de la recessió se superaran definitivament quan s’arribi a l’ocupació anterior, com hem fet ja amb el PIB. No seré jo qui negui aquestes millores: fa ja més de tres anys que insisteixo que l’economia espanyola havia girat de rumb. Simplement, perquè la intervenció europea per salvar el 30% del nostre malparat sistema financer l’estiu del 2012 va trencar l’espiral de pèrdues de confiança, fugida de capitals i espant creixent. Però aquest optimisme té un parell de costats molt foscos que mereixen ser comentats.

El primer: si tot ja està superat, ¿s’ha de continuar furgant en el passat? ¿S’han d’extreure més lliçons del que ha passat? ¿S’hauria de modificar el funcionament del capitalisme per evitar catàstrofes semblants? Donada la importància dels interessos econòmics que estaven darrere de l’anterior, em sembla difícil. Com afirma Barry Eichengreen al seu Hall of Mirrors (2015), les polítiques monetàries i fiscals aplicades a partir del 2008 van aconseguir evitar la repetició d’una altra Gran Depressió, a diferència dels anys 30; però el seu triomf va treure pressió per posar en marxa reformes que definissin un futur més estable.

De fet, als Estats Units ja s’han elevat veus molt poderoses, de les quals Trump ha fet bandera, exigint el desmantellament de la regulació financera posada en funcionament a l’inici de la crisi. Tampoc sorprèn que, si la recessió ja ha passat, ningú recordi avui la demanda de millor distribució de la renda que va efectuar l’exgovernador del Banc Central de l’Índia Raghuram Rajan en el seu Fault Lines (2010): hi va demostrar la inevitabilitat de les crisis financeres si no es posava fi a la creixent desigualtat i concentració de la riquesa. De la mateixa manera que també el vent es va emportar els desitjos, potser no gaire sincers, de refundació del capitalisme, el motto de Sarkozy el 2009. El que hem dit, el pànic obliga a actuar i a reformar, mentre que l’excessiva confiança és mala companya, en particular si serveix els més forts econòmicament.

Renda que no es recuperarà

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Però, en segon lloc, no tot està superat ni, el que és pitjor, se superarà en el futur. La visió que centra el discurs que deixem enrere el pitjor passa de puntetes sobre un aspecte essencial: que mai recuperarem la renda i el producte que hauríem d’haver generat entre el 2007 i el 2014. Perquè una cosa és aconseguir els nivells d’activitat i ocupació previs al 2008 i, fins i tot, ritmes de creixement semblants als de l’expansió; i una altra, de molt diferent, recuperar el que hauríem produït de nova renda, ocupació i benestar si pel mig no hi hagués hagut la crisi. Sense aquesta, i amb un augment anual del PIB nominal del 3,5%, aquest no hauria d’haver arribat avui als 1,1 bilions d’euros, per sobre ja del registre del 2008; al contrari, hauria de superar els 1,5 bilions. Aquest és el cost efectiu de la recessió. Per no comptar la volatilització de riquesa (immobiliària i financera) i els seus efectes de llarg termini en la remuneració de l’estalvi o l’augment del deute públic.

¿Per on va desaparèixer aquest benestar? El trobaran en la destrucció de milions de carreres professionals, en salaris deixats de percebre, en desnonaments, en destrucció d’empreses, en vivendes invendibles… En una suma de somnis trencats i esperances –i recursos– irrecuperables. El que hem dit, vagin amb compte a creure’s el mite de la superació de la recessió. Perquè si estem en el millor dels mons, temo que ens estiguem encaminant, inexorablement, a la següent crisi.