Si em demanen per Catalunya

Tinc dubtes d’on soc. És un dubte que m’assalta sovint des que vaig sortir d’Espanya, ara fa 10 anys. Acostumo a respondre: «Vaig néixer a Sant Sebastià, però vaig créixer a Madrid». Si el context ho permet, prossegueixo: «Després vaig treballar i vaig estudiar a Londres. Ara visc a Brussel·les». És la meva manera de presentar-me a l’europea, lliscant sobre llocs una mica dispars que, tot i això, sento com  a propis. Si em provoquen, evoco George Steiner: «La meva pàtria és on puc treballar. Qualsevol país que em doni una taula de treball».

Després, pregunto al meu interlocutor, si és forà. ¿Coneix el meu país? Sovint la resposta és positiva –he descobert en els meus viatges que, malgrat les nostres crisis i complexos, Espanya és enormement popular al món– i a vegades, potser la majoria, Barcelona emergeix com el destí preferit de la península. Llavors passa una cosa estranya. M’esforço, amb molta cura, a descriure les bondats de Barcelona, ciutat que adoro d’ençà que sent un nen vaig visitar la Boqueria amb el meu pare per assistir a un petit acte electoral; preludi de les meves amistats catalanes que van venir després. No estalvio mai lloances perquè sempre vull evitar que el meu interlocutor –si és una persona informada– pugui pensar, tal com estan les coses, que els meus orígens guarden alguna mena de rancor amb Catalunya.

Culer pel meu avi matern

El desconcert sol ser important quan, preguntat si soc del Madrid, responc que soc del Barça, herència del meu avi matern que, navarrès, repetia en els seus últims anys, abrigat amb unes sabatilles culers, que li hauria agradat haver viscut a Barcelona. Fins aquí sol arribar el que els britànics en diuen small talk, o sigui, conversa lleugera. Un cop trencat el gel, em demanen «què passarà a Catalunya».

No triem on naixem, excepte Benito Pérez Galdós, que solia dir: «Vaig néixer als 20 anys a Madrid». A Europa, continent cicatriu, sacsejat en el passat per passions locals desbordades, podem ser ara desacomplexadament europeus; viure d’una manera oberta als nostres veïns i desenvolupar identitats plurals, que cadascú sent amb la intensitat que vol i no sempre de la mateixa manera ni en el mateix ordre al llarg de la vida. En el meu cas, per exemple: donostiarra, madrileny, espanyol, londinenc, brussel·lès, europeu. A vegades m’incomoden algunes d’aquestes etiquetes; d’altres em produeixen un cert orgull.

Amb la Unió Europea hem resolt de manera pràctica la pregunta de Pau Casals: «L’amor pel propi país és una cosa esplèndida, però ¿per què l’amor s’ha de parar a la frontera?». No pretenc en aquestes línies resoldre el conflicte català, però no em resisteixo a preguntar-me: si polonesos, francesos i alemanys; austríacs i italians, per citar-ne alguns, conviuen a la UE, ¿per què no ho hem de poder fer els espanyols junts en el marc de la Unió?

Explica Timothy Garton Ash que, durant dècades després de la segona guerra mundial, es podia identificar un alemany en una conversa internacional perquè quan se li preguntava pel seu origen es declarava concisament europeu. Fa temps que els fantasmes del nazisme s’han evaporat en més o menys mesura de les consciències alemanyes, sobretot de les generacions més joves, però durant molt temps la Unió va servir per alleujar el seu particular conflicte nacional.

Conviure amb les nostres diferències

Cada país té els seus propis processos, però crec que el cordó europeu del segle XXI és un instrument formidable per conviure amb les nostres diferències. Té més avantatges dels que podem concebre, sobretot per a països com el nostre, on vivim la meitat del temps dividits i capficats en el passat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però ja ho va dir Stefan Zweig –prometo després acabar l’article tot sol– «entre les lleis misterioses de la vida hi ha que sempre ens adonem tard dels seus valors verdaders i essencials: de la joventut, quan desapareix; de la salut, quan ens abandona; i de la llibertat, l’essència més preciosa de la nostra ànima, només en el moment en què ens la poden arrabassar o quan ja ens l’han arrabassat».

Cadascú és lliure de sentir-se d’on vulgui i viure la seva identitat de la manera que el faci més feliç. ¡Només faltaria! Però sento el que està passant a Catalunya com una bogeria desbordada. No m’imagino que Catalunya deixi de ser Espanya, perquè la sento també com a pròpia, però sobretot perquè no concebo posar murs sobre els nostres espais compartits a l’Europa del segle XXI. No crec que pugui valer la pena un projecte polític que estigui produint tant d’odi i tanta divisió entre ciutadans. Tant de bo venci la sensatesa.