Anàlisi
Més que un Sis d'Octubre
Les aspiracions del catalanisme ni s'han satisfet mai amb pactes amb l'Estat ni s'han frenat mai sense l'ús de la força
Més que el famós 6-O del 1934 que va portar el govern català a la presó, l’1-O recorda, salvades les distàncies, els fets de Prats de Molló de 1926. Van ser una formidable operació de propaganda que va internacionalitzar el conflicte català, va elevar l’excoronel Macià a la categoria de figura europea i finalment el va dur no tan sols a la presidència de la Generalitat sinó a convertir-se en el mite més estimat del catalanisme. La proclamació independentista de Companys tenia un component espanyol de confrontació dreta-esquerra de primera magnitud, en canvi, l’intent anterior de Macià perseguia, com ara Puigdemont, l’Estat català.
Igual que Francesc Macià, són gent d’ordre els dirigents que ara desafien no tan sols l’ordenament jurídic sinó la mateixa estructura de l’Estat. Gent d’ordre, però disposats a arribar fins al final. En aquest sentit, l’altra part del conflicte, l’Estat, els seus defensors i els seus beneficiaris, parteixen de la creença, completament errònia, que el català s’arronsa. Ja Maura deia dels que preparaven l’exitosa –i efímera— Solidaritat Catalana, que eren un «'montón'» (un «'montón'» que va treure el 67% dels vots i 41 de 44 diputats). D’aquí, el reiterat «'a por ellos, que son pocos y son cobardes'». La veritat és que les aspiracions del catalanisme ni s’han satisfet mai a través de pactes amb el poder de l’Estat ni s’han aturat mai sense l’ús de la força. Sovint de molta força. El català no s’arronsa sinó que és comprimit, però cada vegada que s’afluixa la pressió salta com una molla. Sempre, i sempre és sempre.
L’1-O no és cap anècdota
Si el mecanisme de fons és idèntic, i el lector el trobarà perfectament descrit al capítol V d’'El Príncep', de Maquiavel, que només té una pàgina, les formes de la confrontació varien cada vegada. Fa 90 anys podien semblar militars, i avui jurídiques. Fa 90 anys, les possibilitats de victòria eren més que remotes, però tot seguit els fracassats es van fer els amos de Catalunya per voluntat popular.
Observat doncs amb perspectiva històrica, l’1-O no és una anècdota, i és molt difícil que es pugui aturar amb la llei i només amb la llei, encara que, evidentment, estigui de part de l’Estat als ulls de tothom menys dels independentistes.
El Govern central i els partits que li donen suport total contra l’1-O, que sumen més de 250 diputats entre 350, comparteixen una altra idea probablement equivocada, derivada de la primera: la baixada del suflé. L’Estat guanyarà la batalla contra les urnes sense passar-se de la ratlla jurídica. Tot seguit l’independentisme quedarà jibaritzat fins a unes proporcions manejables i deixarà de ser un perill. Potser sí, però si la teoria de la molla no falla, el salt següent pot ser el definitiu.
Mentrestant, l’1-O ha guanyat de manera contundent en el front de la propaganda. El món torna a saber que persisteix el problema català i que Espanya, a diferència del Canadà o del Regne Unit, presenta unes estranyes i poc homologables dificultats per encarrilar el conflicte amb els seus secessionistes.
