Sense credibilitat no hi ha miracles

No hauríem de confondre els tres plans: refugiats sirians, migració i terrorisme. Els primers fugen d’una guerra civil que ha causat 321.000 morts i 145.000 desapareguts, segons les dades anunciades al mes de febrer per l’Observatori Sirià de Drets Humans. Els d’avui són pitjors. Els refugiats sirians pateixen cada dia el que hem viscut a la Rambla i a Cambrils en forma de cotxes bomba, trets d’artilleria, franctiradors i bombardejos. Són supervivents, persones que anhelen refer les seves vides.

Entre el 2015 i el 2016 més d’1,3 milions de refugiats van travessar el Mediterrani i l’Egeu a la recerca d’Eldorado. Els seus països preferits eren Alemanya i Suècia, els que tenen polítiques d’acollida més inclusives.

Alemanya va rebre 890.000 refugiats el 2015 i més de 476.000 peticions d’asil. La política de fronteres obertes d’Angela Merkel es va acabar la nit del 31 de desembre amb el cas d’abusos sexuals a Colònia. Malgrat que tan sols tres dels 58 detinguts eren refugiats, va servir de material incendiari per a l’extrema dreta. Merkel va recular davant les crítiques des del seu propi partit. El març del 2016, la Unió Europea va firmar un pacte vergonyant amb Ankara. Suposava el final de la generositat. Malgrat el tancament, aquell any van arribar a Alemanya 280.000 refugiats.

Sota la generositat alemanya hi batega un interès econòmic, com explica l’article titulat Lessons from Germany’s refugee crisis integration, cost and benefits, publicat a la web de World Education News + Reviews (WENR). Els refugiats poden ser la solució a llarg termini del declivi de la població europea. Per aconseguir-ho han de convertir-se en una força laboral i sentir-se un més (i pagar impostos). Alemanya destina fons per facilitar un aprenentatge bàsic de l’idioma (també a Suècia), cursos que ajuden a entendre la societat d’acollida i altres de destinats a millorar les seves habilitats professionals.

Segons WERN, el 9% dels refugiats que van arribar el 2015 van aconseguir un lloc de treball l’any següent. Malgrat ser una xifra modesta, el procés funciona: tenen feina el 22% dels que van entrar al país el 2014 i el 31% dels que ho van fer el 2013. A través de la feina es poden sentir útils en la societat d’acollida i en la seva família. Recuperar la dignitat millora la integració.

Crisi i racisme

Els atemptats de París i Brussel·les van servir per alimentar la por del refugiat, malgrat que els executors, igual que en el cas de la matança de dibuixants a la revista satírica Charlie Hebdo, eren persones nascudes a França i Bèlgica. Tenim un problema amb les segones i terceres generacions d’immigrants musulmans, fills i nets dels que van arribar a França als anys 60. La majoria era nacionalista i poc o gens religiós.

Alguna cosa passa amb els joves que no se senten d’enlloc. Parlen francès i s’han educat en uns valors republicans, però se senten exclosos. És una barreja de crisi econòmica i racisme el que els expulsa. La cèlebre Liberté, égalité, fraternité està reservada als blancs. No serveix a les banlieue.

Serà més fàcil integrar els refugiats sirians que no pas corregir els problemes d’integració dels immigrants no refugiats. N’hi ha quatre models. El multicultural es basa en una integració des del respecte a la diversitat de credos i costums (Suècia). L’assimilació que força l’immigrant a acceptar els valors nacionals (França). La que crea guetos perquè els separa de la resta de la societat (Bèlgica i l’emblemàtic barri de Molenbeek). El quart és el deixar-los estar, el que ha regit a Espanya. Només funciona més o menys el primer.

Notícies relacionades

El debat de la identitat nacional acapara focus en la campanya electoral a Alemanya

Plorar de pena

El Regne Unit té problemes amb les comunitats pakistaneses. El brexit ha desencadenat una fòbia a l’estranger, ¿o és al revés? Tot ha canviat en la crisi i en l’eclosió d’internet. Milers de persones poden viure una vida virtual paral·lela a la real. Els imams radicals i grups violents com l’Estat Islàmic han creat una narrativa que pesca en aquestes xarxes. És fàcil passar del món virtual a les setanta hurís que els esperen al paradís. Dirigeixen el seu odi als països d’acollida, molts d’ells implicats en les guerres que es disputen al Pròxim Orient.

Per recuperar el pas és essencial impulsar un altre tipus d’educació, més creativa. Les escoles segueixen produint estudiants per a una indústria que ja no existeix. És necessari reduir el pes de les religions, treballar en la tolerància zero davant la plaga del masclisme en qualsevol de les seves variables. Per aconseguir-ho és essencial implicar-hi les comunitats musulmanes, la gent, no tant els imams. Però, ¿com els podrem ajudar si no som millors? La nostra educació produeix polítics tòxics en una societat basada en la llei del més fort. No hi ha notícies dels valors. Sense credibilitat no hi ha miracles.