La picabaralla nacional

Recordo una frase que em va dir Fernando Torres en vigílies de disputar el seu primer Mundial a Alemanya: «A Espanya som dels nostres equips, i després, si de cas, de la selecció». Dos anys després, Fernando celebrava l’Euro 2008 portant una bandera d’Espanya amb un escut de l’Atlètic al centre durant la celebració pels carrers de Madrid. Va fer el mateix el 2010. Llavors vaig entendre que la frase no era una queixa, sinó la seva descripció d’una realitat que no anava a canviar.

Tot i així, hi va haver un temps en què tots vam ser de la selecció. Només han passat cinc anys, exactament des que Espanya es va imposar a Itàlia en la final de l’Eurocopa del 2012 a Kíev. Quatre anys abans els madridistes van mirar Xavi, Puyol i Iniesta amb un afecte que mai abans s’havien imaginat, el mateix que els culers van sentir per Casillas o Ramos. A més de la brillant collita de títols, coronada a Sud-àfrica amb el Mundial i la forma d’aconseguir-los a través del cèlebre tiqui-taca, l’altre gran mèrit d’aquell equip va ser que va aconseguir una cosa inèdita al país. 

Per primera vegada madridistes, barcelonistes, atlètics, txuriurdin, periquitos, valencianistes o celtistes van posar el seu sentiment per la selecció al davant de tot. No parlo de política ni de nacionalismes, sinó de pur futbol. La selecció de Luis Aragonés, primer, i de Del Bosque, després, va enganxar tothom després d’anys d’indiferència. Ens vam enamorar d’uns jugadors que ens van fer sentir orgullosos i ens hi vam identificar. Per fi havíem trobat una forma de jugar que encaixava amb el físic espanyol i a més guanyava. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El Bernabéu acull aquest dissabte el partit més important en la classificació per al Mundial de Rússia. Justament contra Itàlia, peça clau en el camí de l’Espanya campiona d’Europa a Àustria i Ucraïna. Fa anys que no juguen Puyol, Xavi ni Casillas. Però sí Ramos i Piqué. El primer ha demanat aquesta setmana al públic que no xiuli el segon. El segon no perd ocasió per incendiar la seva rivalitat amb el Reial Madrid, fins i tot quan les preguntes es produeixen en zona selecció. Minuts després del França-Espanya del 29 de març passat, Gerard va arribar més lluny que mai assegurant que no li agraden els valors del club de Concha Espina ni com mouen els fils a la llotja del Bernabéu els que seuen al costat de Florentino. El Madrid mai va contestar el central del Barça, però Ramos ho va fer davant les càmeres al ser expulsat arran d’una entrada a Messi en l’últim clàssic. «¿Ara no parles?», li preguntava Sergio.

El conte probablement no s’acabarà, però la selecció, la que va ser de tots fins fa no gaire, la que va presumir dels millors centrals d’Europa, no mereix que ni l’afició ni els seus jugadors la col·loquin en segon terme. Perquè l’estrella que llueixen a la samarreta és de Piqué igual que de Ramos, i dels aficionats que ompliran el Bernabéu per veure jugar Espanya. «Si xiulen Piqué ens xiulen a tots», va dir Carvajal aquesta setmana. Si pensen xiular, que es quedin a casa. Al Bernabéu demà juga Espanya, no el Madrid.