Crear ocupació no està renyit amb apujar salaris
Els elements que van justificar les baixades de sous ja no es donen actualment
Les preguntes poden ser capcioses. ¿Vostè què prefereix, que es creï més ocupació perquè surti més gent de la misèria o que pugin els salaris dels que ja treballen? Malgrat que a tothom li agradaria guanyar més, la majoria de la gent de bona fe es decantaria de forma solidària per la primera resposta, sobretot si es formula en un país com és Espanya on la taxa d’atur va arribar al 26% de la població activa el 2012, fet que va comportar que moltes famílies acabessin vivint de les pensions dels avis.
Però, com passa en tantes coses de la vida, el mercat laboral no ofereix respostes en termes de blancs o negres. Hi ha els grisos. La realitat és que a Espanya es va sortir de la crisi amb una devaluació salarial dràstica que va permetre millorar la competitivitat de les empreses. Si al seu moment va estar justificada per salvar les companyies de la fallida davant unes fortes caigudes dels beneficis, aquestes circumstàncies excepcionals ja no es produeixen ara, almenys amb la mateixa intensitat o a totes les empreses.
Les estadístiques laborals reflecteixen que la remuneració mitjana per assalariat ha tornat a caure el 0,1% el segon trimestre de l’any respecte al mateix període de l’any anterior. Torna així a anotar taxes negatives després de quatre trimestres d’avenços discrets. Els beneficis empresarials en el mateix període van augmentar el 3,6%. Es miri per on es miri, Espanya encara no hauria recuperat els nivells salarials del 2007.
Paral·lelament, l’economia espanyola va vent en popa. El Govern ha revisat a l’alça el creixement previst per a aquest any. Per això sorprèn que els responsables de l’àrea econòmica del Govern Luis de Guindos i Fátima Báñez mantinguin el discurs de prioritzar la creació d’ocupació per davant de la recuperació salarial com si fossin incompatibles les dues coses.
Una de les claus de la pau social a Alemanya són els acords que es produeixen entre empreses i treballadors. La confiança mútua permet que, quan hi ha pèrdues, es pactin molt ràpidament sacrificis salarials temporals per evitar que el negoci tanqui. Però quan la companyia torna als guanys, es compensa l’esforç amb pagues de beneficis i la recuperació automàtica del salari perdut. Els treballadors cedeixen ràpid perquè senten que van en el mateix vaixell.
La fractura que s’ha generat durant la crisi a Espanya entre treballadors i empreses pot acabar sent el principal factor de pèrdua de competitivitat de l’economia a llarg termini. La resiliència alemanya a la crisi s’explica en part per aquest intercanvi de lleialtats i per aquella capacitat d’entendre que l’economia està plena de grisos.
