L'atzagaia

Intento escriure amb la màxima honestedat intel·lectual i amb la voluntat d’analitzar les coses que passen des d’una perspectiva que no pot oblidar la ubicació de la talaia des d’on observo i que, al mateix temps, aspira a ser la mirada d’algú que, per damunt de tot, no s’obsedeix a mantenir una veritat absoluta, sinó que està obert a les interpretacions diverses de la realitat. Davant la manifestació de dissabte, hi ha la legítima i fonamentada lectura que reflexiona sobre la necessitat d’un clam unànime i neutre que s’havia d’expandir contra el terrorisme i a favor de la pau i de la convivència. També hi ha la visió de qui no veu la presència d’estelades com una coacció o com un sabotatge, sinó com la constatació que aquest país viu moments d’efervescència que es fan visibles fins i tot en circumstàncies tan anòmales i tràgiques com les que hem patit. S’ho preguntava poc després dels atemptats la BBC:  «Els atacs de Barcelona, ¿què podrien significar per a la independència de Catalunya?».

Tot és política. Ho és la presència del Rei a la manifestació i ho és la reivindicació catalana. Ho són les parades amb banderes espanyoles i les xiulades. És la normalitat tumultuosa, agitada i convulsa dels dies que vivim. Potser també és un triomf contra el terror. Potser ho podem mirar així. El país no ha deixat de ser el que era, amb totes les contradiccions, amb els mateixos dubtes, tot i l’atzagaia que va penetrar en el nostre cor.