EDITORIAL

Marxa per la pau desvirtuada

A dues setmanes de la Diada va sobrar una demostració independentista en una jornada de solidaritat amb les víctimes

Les esbroncades i pancartes contra el Rei i el Govern van entelar la imatge d'unitat de la societat contra el terror

3
Es llegeix en minuts
jjubierre39813594 gra235  barcelona  26 08 2017   un momento de la manifestaci170826190927

jjubierre39813594 gra235 barcelona 26 08 2017 un momento de la manifestaci170826190927 / Alberto Estevez

Aquest diari obria la portada d’ahir amb el títol La pau per bandera. Era un desig, que la multitudinària manifestació va satisfer en bona part, i també un temor, que la marxa unitària quedés desvirtuada per la profusió d’estelades i per la utilització de l’expressió popular contra el terror per protestar contra el cap de l’Estat i les autoritats espanyoles.

La primera part –la defensa de la pau, el rebuig del terrorisme gihadista i la solidaritat amb les víctimes– es va complir amb escreix, tant per la multitud de pancartes que els reclamaven o que expressaven el lema de la marxa (No tinc por), com pels parlaments finals, en els quals  l’actriu Rosa Maria Sardà i l’activista musulmana Míriam Hatibi es van alternar per exalçar la unitat davant la divisió de la societat que pretenen els terroristes i van proclamar la defensa de la vida davant la mort que provoca el terror. Els fragments d’obres de Federico García Lorca i de Josep Maria de Sagarra dedicats a la Rambla van estar també molt ben triats, així com el tancament de la manifestació amb la interpretació del Cant dels ocells, de Pau Casals.

Van estar fora de lloc, contràriament, les esbroncades i les pancartes contra el Rei –la primera vegada que un monarca es manifestava– i contra els representants del Govern espanyol, així com la presència de nombroses banderes independentistes i moltes menys senyeres i espanyoles. El millor hauria sigut una concentració sense banderes, amb l’única de la pau. Però tampoc ens ha de sorprendre que anés així, després que el mateix vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, es mostrés a favor de la presència d’estelades o que l’ANC hagués fet una crida a l’assistència amb banderes, que, tot i que no especificava quines, era evident que es tractava d’assistir-hi amb estelades, la bandera que, des que es va iniciar el procés, ha desterrat la quadribarrada, que, encara que no ho sembli, segueix sent l’ensenya oficial de Catalunya.

Aquesta nova demostració de força de l’independentisme sobrava a dues setmanes de la Diada, que és el dia i el lloc en què s’haurien de concentrar les reivindicacions sobiranistes, i no per descomptat en una manifestació unitària per protestar contra els terribles atemptats gihadistes que han costat la vida a 15 persones i ferides a més d’un centenar. Aquests temors a la instrumentalització van restar potser assistència a una marxa que, malgrat celebrar-se en ple mes d’agost, va aconseguir reunir mig milió de persones, moltes menys, no obstant, que en manifestacions semblants en altres ocasions. Potser també per l’assistència de multitud de personalitats polítiques, enquadrades a part de la massa de manifestants per raons de seguretat, la manifestació va fer la sensació de cert to desangelat.

La unitat, en el fons, era només una façana perquè en aquesta setmana posterior als atacs gihadistes hem assistit a enfrontaments soterrats entre els governs del PP i de la Generalitat, que amb prou feines han aconseguit mantenir una aparença unitària. La vigília de la manifestació, el president Carles Puigdemont acusava, en una entrevista al Financial Times, el Govern de Mariano Rajoy de «fer política amb la seguretat» dels catalans a propòsit de les traves posades per a l’ampliació de la plantilla dels Mossos d’Esquadra i per al seu accés a la informació d’Europol. Rajoy, en la seva compareixença de divendres, es va mantenir molt més en el seu paper institucional, sense que això no signifiqui que des d’altres instàncies s’hagi intentat desprestigiar l’actuació dels Mossos. 

En les declaracions al diari britànic, Puigdemont reafirmava la seva decisió de celebrar el referèndum unilateral de l’1 d’octubre. La determinació del Govern català de portar a terme el referèndum és tan indubtable com la de Rajoy d’impedir-ho. Per això, davant els durs esdeveniments que s’acosten, només es pot desitjar que el xoc no es produeixi almenys abans d’hora. Queden encara unes setmanes per intentar una sortida que passi pel diàleg. És pràcticament impossible, però no ho hauria de ser.