L'àrdua batalla judicial de Juana Rivas

El complex cas de Juana Rivas, la granadina que es va negar a entregar els seus fills al seu exmarit italià (condemnat per violència sexista), es mou en plans que semblen cridats a no trobar-se: l’humà, que ha provocat moltes mostres de solidaritat, i el judicial, que va en contra seu, aquí i a Itàlia. Acusada de desobediència a l’autoritat i retenció de menors, es va entregar dimarts després de 28 dies fugida per evitar que els seus fills, d’11 i 3 anys, haguessin de tornar a Itàlia amb el pare, a qui la justícia del seu país va donar la custòdia provisional. El Constitucional també va rebutjar el seu recurs d’empara per demanar la suspensió de la sentència.

Que quedi clar, sobretot, que la lluita contra la violència masclista no admet titubejos i que el progenitor, Francesco Arcuri, va ser condemnat el 2009 per lesions en l’àmbit domèstic. Vexacions que, segons l’afectada, han sigut habituals des de mitjans del 2013, quan van tornar a conviure. Malgrat els informes favorables de tres jutges sobre l’«aptitud» d’Arcuri per cuidar els seus fills, aquesta és una resolució qüestionable, perquè un maltractador té molts números per no ser un bon pare. De fet, a Espanya es va reforçar la legislació el 2015 al reconèixer als menors com a víctimes directes de la violència domèstica. El problema és que la seva aplicació no es correspon amb aquesta intenció, i no hauria de ser així. Ara que Rivas ha tornat –no tenia cap més camí– a la via de la justícia el Tribunal Europeu de Drets Humans és la meta final de la seva lluita.