La necessària unitat contra el terrorisme

Resulta certament preocupant que els partits polítics només siguin capaços de superar les seves diferències quan el sentiment comú de la ciutadania els hi obliga en moments d’alta emotivitat com són els dies posteriors als atemptats. Ahir es va reunir el Pacte Antiterrorista, posat en marxa després dels atemptats de Charlie Hebdo i que no es convocava des dels fets de Niça. Hi van anar els partits inicialment firmants, els que s’hi han sumat aquests anys i alguns que ho feien per primera vegada, com Esquerra, el PDECat i el PNB. 

Es va acceptar finalment que la unanimitat en el repudi del terrorisme ha d’exigir un mínim de pluralitat en les respostes.  El que és desitjable seria que el que va començar ahir pogués fructificar en els pròxims mesos, potser amb una reformulació del manifest fundacional. Això només serà possible si els uns i els altres entenen que les diferències han de ser superables en favor d’un bé superior com és el de generar un clima social que deixi molt clar als terroristes que no aconseguiran res del que es proposen: ni acovardir la població, ni canviar el sistema democràtic, ni tan sols trencar la convivència per més que alguns descontrolats estiguin decidits a donar-los ales. Els actuals observadors en el pacte haurien de deixar clar en quines condicions estan disposats a firmar-lo al marge dels apriorismes que fins ara els han impedit fer-se unes determinades fotos. Hem passat de l’estadi d’amenaça al dels fets luctuosos. Res és igual.