El carrer U

Els Estats Units són un país amb un fort component racista. Ho diu la història (des de l’esclavitud fins a la segregació que en ciutats com Washington DC es va mantenir fins ben entrat el segle XX), ho reflecteixen les dades (en qualsevol indicador social, des de la sanitat fins a l’educació o l’ús d’internet, la població negra té pitjors indicadors que la blanca), es nota al carrer, no cal viatjar al Mississipí: al metro a Washington, a la grada dels partits de beisbol, en la consideració social de les estrelles de la NBA, en les relacions entre hispans i negres, al mapa electoral, en les campanyes electorals, en les xarxes socials, en els mitjans de comunicació. A la capital, el carrer U era la frontera entre el Washington blanc i el negre durant la segregació, el lloc que es va cremar quan Martin Luther King va ser assassinat. Avui, encara que legalment abolida, aquella frontera segueix en vigor no només a Washington, sinó també a tot el país, partit per una enorme cicatriu no per invisible menys present, un gegantí carrer U mental, sentimental i tan inexpugnable com el mur que Donald Trump diu que vol construir a Mèxic.

Fa nou anys, part dels Estats Units va decidir que volia viure un somni col·lectiu. Barack Obama va guanyar les eleccions amb el seu missatge d’esperança i canvi, amb el suport de milions d’electors (molts d’ells joves) de tot tipus i condició, també racial. Molts analistes van declarar l’adveniment de la política post­racial, molts mitjans van decretar que el somni de Luther King per fi s’havia consumat, que el país estava preparat perquè el color de la pell no fos un factor. Dels grans moments que va tenir la campanya d’Obama, un dels millors va ser sens dubte el seu discurs sobre la raça a Filadèlfia. Emocionant, intel·ligent, Obama at his best.

Drets dels negres

Però triar un somni col·lectiu no el fa realitat. Per arribar a la Casa Blanca primer i governar després Obama va haver d’allunyar-se tant com va poder de la imatge d’activista pels drets dels negres, fugir de l’espantall de l’angry black man malgrat que sobren els motius per estar enfadat. No hi ha una societat postracial als Estats Units, ni res que s’hi assembli. En aquest aspecte, com en tants d’ altres, Obama ja és millor expresident que president, com demostra el seu tuit després dels successos de Charlottesville.

En la seva extraordinària (i trista, i desoladora, i indignant) novel·la The underground railroad (que narra la fugida sense esperança d’una esclava negra d’una plantació del sud dels Estats Units), l’escriptor Colson Whitehead reprodueix anuncis de recompensa d’esclavistes. «Es va escapar del que subscriu això (…) una noia negra que respon al nom de Lizzie (…) Ofereixo la recompensa de 30 dòlars per l’entrega de la negra o per informació (…) Considerin-se advertits d’acollir la noia, sota el càstig que preveu la llei». Firma l’anunci W. M. Dixon, 18 de juliol de 1820. Que se sàpiga el seu nom.

La bandera de la confederació (empunyada sovint amb l’eufemisme de drets dels estats davant el Govern federal) és l’ensenya dels Dixon de llavors, els que després van combatre a la guerra civil, els que més tard es van encaputxar amb els llençols del KKK i aquells que avui se senten amb bastanta força per sortir del pou dels Estats Units en què sempre han estat. No hi ha un sol Estats Units, sinó molts, una permanent contradicció present des del seu propi naixement, quan van ­coincidir la declaració dels drets de l’home i l’esclavitud. I un d’ells sempre va ser, i continua sent, profundament racista. Supremacista. Blanquíssim.

Notícies relacionades

El món carrega contra Trump per donar ales al nazisme i al racisme

Trump torna a culpar tant els racistes com els antiracistes de la violència de Virgínia

Avui un dels seus habita a la Casa Blanca. No és la primera vegada. No és aventurat dir que no serà l’última. Charlottesville és un toc d’atenció. Ni el somni de Luther King es va complir, ni Obama va implicar l’adveniment d’una societat postracial. Els drets es lluiten primer per conquistar-los i després se segueix combatent per no perdre’ls. Perquè sempre hi haurà Dixons que intentaran capturar les Lizzie que han fugit a la recerca de la llibertat.

Trump és moltes coses: una desgràcia, un deshonor, una vergonya. També és el reflex de l’enorme crisi en què es troben els Estats Units, no només social, no només racial. I és un perill per al món, començant pels mateixos Estats Units. Però també és una crida a l’acció, una crida al carrer. Té raó Trump, hi va haver dos bàndols als carrers de Charlottesville. I s’ha de triar, no hi ha grisos en aquesta elecció. Trump, aquesta és la seva vergonya, ja ho va fer.