La broma assassina

Llegeixo que s’està fent molt popular entre els alegres nois britànics que assolen Magaluf un tatuatge consistent en una frase que afirma: 'I took Madeleine McCann'tatuatge (Jo em vaig emportar Madeleine McCann). No sé qui és el tarat que ha tingut una idea tan brillant, però ha de ser algú que ha vist una possibilitat de negoci en la seva repugnant iniciativa. I em costa entendre que algú, per molt borratxo i envilit que estigui, vulgui tatuar-se una frase que ironitza sobre una desgràcia horrible, l’estranya i mai resolta desaparició d’una nena anglesa en una zona turística de Portugal fa uns quants anys. 

Espero que cap dels tatuats es trobi amb els pares de la noia, perquè si li parteixen la cara no podrà dir que no s’ho ha buscat. Però el que realment em preocupa –moderadament, perquè ja estem molt acostumats a exabruptes a les xarxes socials i que els imbècils insensibles considerin que les seves grolleries estan protegides per la llibertat d’expressió– és que algú tingui una idea tan macabra i que els seus clients s’hi apuntin perquè la troben tan enginyosa. 

Reconec que, durant l’emissió de la primera temporada de Twin Peaks, vaig adquirir una samarreta en què es podia llegir "Jo vaig matar Laura Palmer", però no crec que sigui el mateix una broma sobre un personatge de ficció que la burla cruel d’una desgràcia humana que ha destrossat una família.

Lament moral

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

En tot cas, curiosa manera de celebrar els 40 anys de l’anomenat Estiu de l’Amor a San Francisco, on t’havies de desplaçar amb flors als cabells, com aconsellava Scott McKenzie, i veure com la cantonada dels carrers de Haight i Ashbury s’havia convertit en el centre del (nou) món. Això del tatuatge més aviat sembla un homenatge a les matances de Charles Manson i a la seva colla, que van tenir lloc el 1969, dos anys després del summer of love. Però és poc probable que el tatuador i els seus clients sàpiguen qui és Charles Manson. 

Jo diria que no saben res de res i que la seva brúixola moral es va espatllar fa temps, si és que alguna vegada en van tenir alguna: es tracta d’una nova mostra d’idiotesa perjudicial en un món on cada dia proliferen més i contra les quals –és impossible legislar contra l’estupidesa– només hi ha lloc pel lament moral.