L'efecte de la crisi

Deu anys de resistència íntima

Ens van convèncer, i ens ho vam creure, que l'estabilitat era un anhel obsolet. ¿Qui vol una feina per a tota la vida?

1
Es llegeix en minuts
 

  / CARLOS MONTAÑÉS

Fa deu anys que va començar la crisi. Fa deu anys vivíem tan tranquils sense saber el que ens esperava. Bé, és un dir, perquè abans de la crisi també hi havia precarietat, viure al dia mes a mes. Els contractes d’una hora ja existien. La diferència és que no en teníem ni idea que es pogués caure encara més avall, era un pensament contranatura, no ens podíem imaginar reculant en drets, benestar i estabilitat fins a nivells de generacions passades. En aquella època els joves protestàvem perquè érem mileuristes i no podíem comprar-nos un pis. Ara ser mileurista és ser un privilegiat. La nostra situació era enormement fràgil, però el cert és que ens mobilitzàvem més aviat poc. Érem els amos del món, podíem comprar un bitllet tirat de preu per dormir al sofà d’un amic en qualsevol ciutat europea. Ens van convèncer i ens ho vam creure, que l’estabilitat era un anhel obsolet. ¿Qui vol viure sempre al mateix lloc i amb les mateixes persones? ¿Qui vol una feina per a tota la vida? Vam defensar fins a la mort el nostre individualisme desarrelat i per això el tsunami ens va aixecar i estampar sense cap problema.

Temps després potser sí que redescobriríem la importància dels vincles que ens fan dependre dels altres. Molts van canalitzar el seu malestar a través de l’activisme polític, les protestes i les reivindicacions,  una nova pertinença a això tan menystingut en altres èpoques que és la comunitat. Tornar a casa els pares, a casa els avis, ser de nou famílies extenses encara que ara fos en pisos minúsculs que s’havien salvat de miracle del foc de les hipoteques. Però al costat de la revifada solidaritat intergeneracional, ves quin remei, la crisi també ha fet estralls en la faceta més íntima de les persones. No només per les conseqüències directes de manca de recursos, de fragilitat i abisme, sinó també perquè les relacions més importants, familiars o sentimentals, sotmeses a una pressió tan salvatge sostinguda en el temps acaben per força patint esquerdes significatives, si no és que es trenquen del tot.

Temes:

Crisi