Ocupacions i 'desallotjaments exprés'

En menys de 24 hores dos tensos desallotjaments de famílies que havien ocupat pisos buits han ressuscitat la pitjor cara de la crisi de la vivenda a Barcelona. Una de les finques afectades per l’actuació policial, al carrer d’Entença, ja s’ha convertit en l’exemple més evident del fenomen d’assetjament a veïns d’immobles que són cobejats per inversors per fer negoci, bé amb la seva reconversió en pisos de luxe o bé per satisfer la incessant demanda turística. Sobre l’episodi de l’Eixample planen dubtes i s’obren interrogants. Els agents van actuar sense permís judicial emparant-se en una denúncia on constava que algunes de les vivendes buides de la finca havien sigut ocupades feia poques hores, cosa que facultava per a un desallotjament exprés. En principi, intervenir sense mandat d’un jutge sembla que només hauria d’estar reservat per a situacions excepcionals. I no era el cas. Els ocupes eren una parella de joves d’economia molt precària, una dona amb el seu fill i una altra de 68 anys. La duresa de la crisi ha acabat amb la caricatura de l’okupa juvenil, alternatiu i antisistema. Si bé és cert que hi ha professionals de l’ocupació, i fins i tot màfies organitzades al darrere, cada vegada són més les famílies que entren en un pis abandonat per necessitat, incapaces de pagar lloguers desorbitats o hipotecar-se en el mercat immobiliari. Excepte en cas de manifesta delinqüència, l’ocupació no és el problema final sinó aquelles raons desesperades que a vegades hi empenyen.