Editorial

Més pobres, més vulnerables

Les mesures excepcionals han aconseguit parar l'hemorràgia però no recuperar el benestar anterior a la crisi

1
Es llegeix en minuts

Fa justament deu anys van saltar les primeres alarmes i vam descobrir un concepte que fins llavors estava reservat als especialistes: les hipoteques 'subprime', a les quals després vam anomenar hipoteques porqueria. Crèdits de difícil cobrament concedits a ciutadans nord-americans pobres que s’havien empaquetat –ocultat– i venut a inversors d’arreu del món i que van deixar de pagar-se. Una primera intervenció dels bancs centrals va impedir que s’estengués el pànic durant un any. Però, finalment, el setembre del 2008 va fer fallida una de la insígnies de Wall Street: Lehman Brothers. I les peces del dòmino van començar a caure l’una darrere l’altra emportant-se bancs, caixes d’estalvi, el sector de la construcció de mig planeta i, en última instància, països asfixiats per un deute que no podien pagar. El diccionari d’aquesta crisi comença en les 'subprime' i acaba a les clàusules terra  i ha destruït moltes famílies, moltes empreses i moltes activitats. Deu anys després han passat coses que semblaven impossibles: baixades de salaris,  enfonsament del preu dels pisos, insolvència d’entitats bancàries, intervencions de països de la zona euro. I les mesures excepcionals han servit per parar l’hemorràgia però no per recuperar els nivells de benestar i de protecció anteriors a l’esclat.

Una crisi que dura deu anys és alguna cosa més que un cicle econòmic negatiu: coneixem ciutadans de més de 50 anys que fa deu anys que no treballen, que s’han quedat sense ingressos, que ja no reben prestacions, que no saben quina pensió arribaran a cobrar, s’han empobrit. I també coneixem menors de 40 anys que continuen treballant amb contractes precaris, temporals, amb sous molt poc d’acord amb la seva formació que no els permeten tenir una vivenda digna, ni tampoc costejar la criança dels fills, són més vulnerables. Per als uns i per als altres, aquesta crisi no és un parèntesi sinó la seva forma de vida, habitual, quotidiana. La seva esperança no resideix a aconseguir que el cicle millori sinó a canviar el sistema. Aquest canvi de paradigma s’intueix en l’emergent món digital, on certament apareixen oportunitats noves però també incògnites noves, especialment pel que fa a la protecció dels drets que fins fa deu anys caracteritzaven, també, el progrés econòmic.