L'evolució de la situació econòmica
El fracàs del catastrofisme
Europa i Espanya tornen a créixer amb força i el populisme perd terreny electoral
fracasoalta
Contra les tesis catastrofistes, el populisme no està guanyant les eleccions europees. Les ha perdut a Holanda i a França, i a Alemanya la perspectiva és que Merkel –en coalició amb els socialistes o els renascuts liberals– segueixi governant després de les eleccions de la tardor. Potser la presidència de Trump està actuant com una vacuna sobre l’electorat europeu. Però el derrotisme econòmic també ha resultat desmentit. La política econòmica europea –tot i les seves limitacions– està funcionant. El proclamat austericidi s’ha demostrat una falsa profecia, Europa ja suma uns quants trimestres creixent i el PIB ha arribat a un ritme anual del 2,1% en el segon trimestre (1,9% en el primer). Per la seva part l’atur ha baixat al juny al 9,2%, el nivell més baix des del 2009. Això sí, amb grans diferències perquè a Alemanya està en un ínfim 3,8%, a França en un molt mediocre 9,8% i a Espanya en el 17%. Aquesta diferència entre els tres països és un dels problemes de la UE.
El catastrofisme ha fracassat però això no implica naturalment que visquem en el millor dels mons. La sortida de la pitjor crisi del capitalisme des de 1929 no podia ser modèlica i ja sabem que no és un sistema que –sense correccions polítiques– redueixi les desigualtats. A l’est d’Europa, Polònia i Hongria tenen derives autoritàries. Hi ha pendents unes difícils eleccions italianes. I a França l’intent de Macron –després del fracàs de la dreta clàssica amb Chirac i Sarkzoy i del socialisme amb Hollande– d’unir liberals temperats i socialdemòcrates pragmàtics per curar França de les seves malalties –una és «l’addicció a la despesa pública»– tindrà dies difícils. Però Europa ja no mira ni a l’extrema dreta ni al populisme d’esquerres de la França Insubmisa de Mélenchon (similar a un Podem francès).
Fins i tot en els països del sud l’economia es recupera. A Espanya –després dels ajustos seguint recomanacions europees de Zapatero el 2010 i Rajoy el 2012– estem des del 2014 en creixement. En aquest segon trimestre l’economia ha crescut un 0,9% (0,6% de mitjana a la UE) i el ritme anual és del 3,1%, el més alt de la zona euro. A més a més, l’atur ha caigut del seu màxim del 27% al 17,4%. Per sota dels 4 milions per primera vegada des del 2009. Hem recuperat el PIB que teníem abans de la crisi però amb 1,9 milions de llocs de treball menys segons l’EPA. Amb un milió d’afiliats menys a la Seguretat Social (18,8 milions davant 19,4 el 2008). Però aquest volum més baix d’ocupació no és una dada només negativa perquè significa que ara produïm el mateix treballant menys, cosa que indica que hem guanyat productivitat. El repte és generar ocupació en sectors més productius i que dels 503.000 llocs de treball creats en els últims 12 mesos, 139.000 (més de la cinquena part) hagin sigut a la indústria, és encoratjador.
I no tot és feina temporal, en part explicable per la rellevància del sector turístic. L’últim any els llocs de treball fixos han augmentat en 202.000 davant 299.000 dels temporals.
Grècia, després de l’acomiadament per Tsipras del radical i visionari Varufakis, ha aconseguit tornar als mercats i la setmana passada va emetre 3.000 milions de bons a cinc anys i a un interès del 4,6% (Espanya abona un 0,3%), I Brussel·les, que l’ha tret del procediment de dèficit excessiu –cosa que encara no ha fet amb Espanya–, creu que creixerà un 2,1% aquest any i un 2,7% el 2018.
Les tesis catastrofistes han fracassat perquè els països del nord no van admetre els eurobons o la sindicació del deute (la sobirania fiscal està en els parlaments estatals i no en l’europeu), però sí que van acceptar programes de rescat per a Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya (bancari) que han funcionat. I el més decisiu ha sigut que amb retard el BCE s’ha endinsat en un programa de compra de deute públic que, a la pràctica, implica finançar el deute dels estats, cosa que és pecat per a l’ortodòxia. Així, gran part del deute públic espanyol i italià està en mans del BCE des del tàcit i discret però efectiu pacte Draghi-Merkel del juliol del 2012 que el Bundesbank s’ha empassat. Grècia se n’ha beneficiat menys perquè les normes de solvència del BCE li han impedit comprar el seu deute.
Notícies relacionades
El futur no està escrit, però de moment el catastrofisme ha fracassat. Tot i que per imperatius històrics la Unió Europea no és encara un Estat. El problema és que és difícil que de veritat vulgui i decideixi ser-ho.
Populisme Mario Draghi Creixement econòmic Alexis Tsipras Ocupació Banc Central Europeu Atur Grècia Deute públic
