El dilema turístic de BCN

La CUP i els seus socis han d'abandonar la connivència amb els violents d'Arran que van atacar el Bus Turístic

3
Es llegeix en minuts
fcasals39540134 turistas170805165235

fcasals39540134 turistas170805165235 / JORDI COTRINA

Els grans reptes socials no es poden abordar de manera simplista. Ni en un tuit, ni en una portada de diari, ni en un eslògan electoral, ni en una rèplica de dos minuts al ple municipal. Barcelona viu al caire del col·lapse turístic. Un fenomen que les últimes dècades s’ha viscut com un gran èxit ara és el principal problema de la ciutat per al 18 % dels ciutadans enquestats. El volum de visitants anuals, la seva concentració en determinats barris i l’aparició de noves formes d’allotjament, com els pisos turístics, han contribuït de manera decisiva a incrementar els focus d’una tensió que fins ara és majoritàriament latent malgrat que alguns episodis tan limitats com execrables hagin portat l’assumpte al primer pla del debat polític. Aquest dilluns, l’ajuntament de Barcelona ha convocat una reunió extraordinària per abordar de manera urgent aquest assumpte en plenes vacances. ¿Què s’ha de debatre? Doncs moltes coses que fa temps que s’estan gestant i que s’haurien d’abordar al marge de la condemna inexcusable de les accions dels col·lectius d’Arran, de les pintades en algunes zones turístiques i del regat curt sobre un presumpte clima de violència irrespirable a Catalunya.

EL ‘BOOM’ TURÍSTIC de Barcelona és el resultat d’un model de ciutat que té els seus orígens immediats als Jocs Olímpics celebrats ara fa 25 anys: la recuperació de les platges de la ciutat i de les singulars façanes modernistes de l’Eixample, la construcció d’una moderna i competitiva xarxa d’hotels i la difusió de la marca Barcelona van posar les bases per atraure turistes. Unes bases posteriorment completades pels anys dedicats al modernisme i a Gaudí, el Fòrum, l’atracció de congressos internacionals com el Mobile, el desplegament de la terminal de creuers o la conversió de l’aeroport del Prat en el principal hub low cost del sud d’Europa. Administracions de tot signe, empresaris i treballadors van col·laborar a favor d’impulsar aquest pol de creació de riquesa que ara podria arribar a morir d’èxit si en comptes d’abordar els reptes que planteja es deixa el malestar únicament en mans dels antisistema i dels violents. Això és el que s’ha d’evitar.

Barcelona té actualment els problemes que tenen les grans capitals turístiques mundials: allotjaments que queden fora de control de les administracions al moure’s en els espais desregulats de les xarxes socials i el comerç electrònic; problemes de  saturació al voltant de les grans icones visitades per milions de persones; precarietat de l’ocupació vinculada al turisme per la competència ferotge a nivell global; proliferació del turisme low cost que fa vida al carrer i amenaça la convivència i la falta d’un pla estratègic per abordar els reptes d’una activitat que és crucial per assegurar locupació a la ciutat.

Aquesta reunió excepcional del consistori barceloní hauria de servir perquè els grups municipals es posin mans a l’obra en l’assumpció d’uns deures que ja estaven pendents abans que el focus mediàtic se centrés a Barcelona. La primera conseqüència d’aquesta reunió hauria de ser una condemna tan ferma com unànime dels actes violents que s’han viscut al bus turístic o en alguns serveis de bicicletes. La CUP ha de rectificar la connivència que ha expressat en relació amb Arran. De la mateixa manera, els grups que formen majoria amb ells en altres administracions haurien de ser més clars en la condemna d’aquesta ambigüitat. I l’equip de govern mateix de Barcelona hauria de revisar el seu discurs sobre el turisme que, encara que no té res a veure amb aquests brots violents, en alguns casos ha sigut excessivament bel·ligerant amb els visitants. Aquest assumpte no es resol ni amb el negacionisme d’aquells que no volen reconèixer que la tensió existeix, ni amb l’alarmisme d’aquells que prefereixen alimentar els seus discursos amb aquest problema abans que posar les bases per solucionar-lo. El problema existeix, no va començar ahir i pot anar a més. Però la solució no és la violència ni la demagògia. És la feina constant i silent.