La Transició i el règim del 78

Aquells anys haurien d'entrar ja en el terreny de la història, però estan en el centre de la confrontació entre partits

3
Es llegeix en minuts
GRA167  MADRID  28 06 2017 - El rey Felipe VI  durante el discurso que pronuncio en el Congreso de los Diputados donde los monarcas han presidido la sesion solemne de la conmemoracion del 40 aniversario de las elecciones de 1977  EFE Juan Carlos Hidalgo

GRA167 MADRID 28 06 2017 - El rey Felipe VI durante el discurso que pronuncio en el Congreso de los Diputados donde los monarcas han presidido la sesion solemne de la conmemoracion del 40 aniversario de las elecciones de 1977 EFE Juan Carlos Hidalgo / Juan Carlos Hidalgo (EFE)

Acabem de celebrar els 40 anys de les primeres eleccions democràtiques de 1977, que van permetre crear les condicions per a l’etapa més llarga de llibertat, estabilitat institucional i progrés que hi ha hagut mai a Espanya. No obstant, aquesta afirmació no és compartida des de fa anys per actors importants de la vida social i política. No és que en critiquin determinats aspectes o s’oposin a una visió massa complaent, sinó que qüestionen de cap a peus la Transició i els seus resultats.

Ara mateix, les forces separatistes segueixen planificant una fugida cap endavant, negant-se a reconèixer la legitimitat de la Constitució. Per una altra banda, en l’homenatge al Congrés amb Felip VI es va fer notòria la discrepància d’Units Podem que impugna el que denomina el «règim del 78». Pablo Iglesias, en una altra caiguda seva en l’adamisme, va arribar a dir que «ja va sent hora que el nostre país rendeixi homenatge als demòcrates que es van jugar la vida per una societat millor», com si no s’hagués fet res fins ara i ignorant completament la llei de memòria històrica del 2007.

La primera conclusió és que la dificultat per renovar un acord de futur sobre les bases de la nostra convivència, el model d’Estat, l’organització territorial i la pluralitat espanyola té com a origen una lectura antagònica del que va ser la Transició.  

Quan aquells anys haurien d’entrar ja en el terreny de la història, ens els hem trobat al centre mateix de la confrontació entre partits. Els materials històrics s’han convertit en materials polítics llancívols d’ús quotidià. Fins als anys 90 existia una visió en molts casos idealitzada del pas de la dictadura a la democràcia, però sobretot hi havia una absència d’anàlisi històrica.

El PP de José María Aznar va aixecar llavors la bandera de la «segona Transició» amb l’objectiu d’articular una alternativa que acabés amb 14 anys de governs socialistes. Però aquell concepte no es va consolidar perquè l’alternança en el govern és el més lògic en les democràcies consolidades com la que Espanya pretenia ser. En canvi, el que sí que va penetrar en una part important de la dreta com a discurs és una apropiació del significat de la Transició en el sentit que aquelles arrels històriques marcaven els límits de la pròpia evolució del sistema democràtic. Aquell intent d’apropiació per part la dreta va anar acompanyat, en sentit contrari, per l’allunyament polític i sentimental del nacionalisme basc i català d’una etapa sobre la qual tant CiU com el PNB van edificar els seus projectes hegemònics de govern durant dècades a les dues comunitats.

Notícies relacionades

A això s’hi hauria d’afegir la tendència, sempre existent en una part de l’esquerra, d’enyorar el que-podia-haver-sigut-i-no-va-ser en relació amb suposades renúncies o traïcions durant la Transició. Finalment, el PSOE, com a partit principal que va ser al llarg de molts anys, encara que defensant una lectura positiva, no va ser capaç de fer-se sentir amb la força i convicció necessària, i no va combatre aquells relats alternatius. La polarització ideològica i la radicalització política de l’última dècada té com un dels seus espais d’actuació privilegiats el debat sobre la Transició. Perquè com ha explicat la historiadora Carmen Molinero, «per a uns en aquell procés es va segellar un pacte que ha de ser inamovible, donat que en els aspectes més sensibles de l’estructuració política es va assolir el sostre del consens», mentre que «per a altres és imprescindible una altra Transició perquè llavors no van ser possibles canvis més profunds en determinats aspectes».

Fa 10 anys vam veure com es van enfrontar, a propòsit de la llei de memòria històrica, relats antagònics per justificar la seva oposició a la iniciativa del Govern de  Zapatero. En aquell moment, el PP no va voler donar resposta a les causes justes pendents de la guerra civil i la dictadura, com si la història d’Espanya comencés amb la Constitució de 1978. Per la seva part, ERC va qualificar la llei de frau i va denunciar el «pacte espanyol d’impunitat» que evita passar comptes amb la dictadura, presentant l’amnistia de 1977 com una maniobra dels franquistes per blindar els seus crims. Des d’aleshores el to de les seves desqualificacions ha sigut adoptat també per una part de l’esquerra espanyola, com Units Podem, que juntament amb els separatistes carreguen a l’uníson contra la Transició, tergiversant fins i tot determinats fets, per deslegitimar el que despectivament denominen el «règim del 78».