Guiri, salva'm el negoci
Malament si la salvació de la cuina barcelonina passa per les butxaques dels estrangers. Malament si els barcelonins no poden gastar més de 18,8 euros en un sopar
zentauroepp39480836 barcelona 28 07 17 interior la taverna del cl nic foto c170730185007 /
La crisi va permetre als fabricants de carmanyoles entrar en una edat d’or: més aviat de llauna, o de plàstic. Els astuts editors de llibres gastronòmics, bons observadors de tendències, van saber-ne llegir de seguida la necessitat i van posar a disposició de la gent amb urgències de cuina uns receptaris amb els quals omplir maletetes per a viatges tristos a l’oficina. Els restaurants es van buidar, les persianes baixaven i els diaris publicaven fotos de ciutadans dinant als parcs amb coberts de càmping. Des d’aleshores es mantenen, com a estalvi i costum, aquelles reunions de tàpers a les catacumbes dels llocs de treball, on els empleats comparteixen taula i desgràcies laborals. De la crisi hem après a ser prudents i a desconfiar dels que prediquen la superació dels temps funestos.
Cada migdia de l’any dino fora, i cada nit procuro fer-ho a casa, i em desplaço a establiments diversos, amb més forquilles de preu que en una perruqueria: de deu a cent euros (la minoria, com és lògic). I parlo amb els propietaris i n’escolto les tribulacions i els desencants. Els que s’han especialitzat a la part mitjana-alta expliquen que són els estrangers (guiris go home? guiris, come to my home!) els que salven les nòmines i que els barcelonins surten poc, que a les nits entre el dilluns i el dijous circulen menys que els cadàvers al cementiri.
Preus econòmics
Els que alimenten la població local, cuiners de barri, intenten fidelitzar la clientela amb preus econòmics i se n’alegren d’haver superat la cruesa d’aquells moments en els quals es van resignar a servir cerveses i cafès perquè ocupessin les taules els treballadors a dieta de paper albal i entrepà.
Tancaments i obertures
Encara no he sentit mai ningú afirmar que hàgim tornat a aquella (enganyosa) abundància de la precrisi i que tornem a viure com si no hi hagués un demà. Continua havent-hi moltíssims tancaments, i permanents obertures en un déjà vu perpetu, de manera que dissenteixo dels analistes del redoblament de bateries. Barcelona és una ciutat que aplaudeix la novetat i l’oblida amb la mateixa rotunditat palmera. Omplir un lloc resulta senzill; fer-ho durant temps, en canvi, és complicat.
Barcelona és una ciutat que aplaudeix la novetat i l'oblida amb la mateixa rotunditat palmera
L’estudi xifra la mitjana per àpat en 18,8 euros i és un guarisme baix per als estàndards europeus, però probablement correcte per als sous d’aquest racó del continent: a Estocolm una flauta de cervesa costa la meitat d’aquest preu. ¿Com es fa la mitjana? ¿Entre un frankfurt, un restaurant de 30 euros i un senzill menú de migdia? Tot i així, per a molts comensals qualsevol número és alt. Sovint, a causa de la feina de cronista gastronòmic, em demanen recomanacions. Sempre pregunto quant es volen gastar. «Cap problema. És per a una celebració». I, digui el que digui, acaba semblant massa. Perquè, ¿què espera un client d’un lloc en què et presenten una factura de 50 euros? Majorets, desfilada d’elefants i focs artificials. Perquè pensa en la seva economia. Però no pensa en l’economia dels que es flamegen al restaurant.
Malament si la salvació de la cuina barcelonina passa per les butxaques dels estrangers. Malament si els ciutadans de Barcelona no es poden gastar més de 18,8 euros en un sopar.
