Davant el procés: transformismes i silencis
puigdemontacn
Des de fa anys que observo que a Catalunya no ens caracteritzem per dir en públic el mateix que en privat. Una dinàmica que potser també es dona en altres llocs, però que al nostre país arriba a nivells extraordinaris a mesura que el procés s’accelera.
En concret, un es troba que destacats polítics mostren en privat el seu convenciment que no se celebrarà el referèndum i, fins i tot, la seva preocupació per com el procés es radicalitza i, al cap de poc, sent manifestacions públiques de les mateixes persones en què garanteixen que el referèndum se celebrarà i que la independència, i amb aquesta el final d’un mal son de segles, està per caure. Una mena de transformisme que no acabo d’entendre.
Per una altra part, no són poques les personalitats empresarials, acadèmiques o mediàtiques que, fa uns anys, van emergir sobtadament portats per una enorme indignació davant el que consideraven un inacceptable menyspreu polític i econòmic per part d’Espanya, i que, en privat, ara s’allunyen d’aquella dinàmica que van estimular, com si no hagués anat mai amb ells. Opten pel silenci o, en el cas de parlar, es renten les mans acusant de l’actual deriva la incapacitat dels líders polítics del procés.
Tot plegat no passaria de ser una mostra més d’aquesta part mesquina que, en més o menys mesura, compartim tots els humans, si no fos per la transcendència del que ens ocupa. Un nivell continuat d’enfrontament tan radical, sense el més mínim suport internacional, afecta molt negativament la percepció del nostre país i, no ens enganyem, tindrà conseqüències per a la nostra vida econòmica, social i institucional.
Així, sent legítim i respectable el sentiment independentista, especialment si s’està disposat a assumir les penalitats que, inevitablement, acompanyarien una secessió, no ho és la frivolitat d’unes elits que, portades per la comoditat d’apuntar-se al discurs dominant, estimulen en gran mesura un estat d’indignació col·lectiva del qual es desentenen quan amenaça tempesta.
El que estem vivint és negatiu per a tot el país, però, també, per a les aspiracions independentistes. Un objectiu tan ambiciós, a l’Espanya i Europa d’avui, només resultaria possible si s’hagués acumulat dècades d’extraordinària bona manera de fer política i econòmica, i si una àmplia majoria de ciutadans compartissin un projecte de futur carregat de contingut. No és així, i el que vivim aquests dies ens allunya encara més d’aquesta exigència.
Notícies relacionades
Crec que, desafortunadament, una part dels nostres polítics són incapaços d’anar més enllà de la radicalitat, mentre que a aquestes elits que en aquests moments se’n desentenen, els passa que, passi el que passi, seguiran disfrutant del seu benestar personal. I, a més a més, durant uns anys s’hauran sentit com uns autèntics herois.
