Teranyines a les golfes

Això ja no és un fons d’armari. Això són unes autèntiques i desballestades golfes amb teranyines. Dos dies després que Tele 5 estrenés una mala còpia d’aquell Moros y cristianos del 1997 –amb el títol de Mad in Spain–, o sigui, a les 48 hores d’aquella astracanada en forma de fals debat, van i ens treuen una altra estrena titulada Me lo dices o me lo cantas. ¡Ah! És un altre terrorífic viatge al passat. És la mòmia, arnada, de La parodia nacional de 21 anys enrere. Ja sabem que s’ha de passar l’estiu i s’ha d’omplir la programació com sigui.

Però aquests viatges a les golfes només demostren que ja no queda imaginació i, encara pitjor, que la còpia sempre és molt més dolenta que el producte original. Aquest programa pretén fer una paròdia musical sobre personatges d’actualitat. Des del ministre Montoro fins a la reina d’Anglaterra, passant per Paquirrín, Vargas Llosa i la Preysler, Revilla, Pablo Iglesias, Trump, Bertín i Angela Merkel. El resultat fa plorar. D’aquest poti-poti només puc ressaltar, escènicament parlant, el número dedicat a Rodrigo Rato.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

L’ha interpretat Álex Forriols, transformat en una barreja de Liza Minnelli i Joel Grey. La majoria de participants són criatures que Tele 5 ja ha usat amb anterioritat, i que són al pàrquing de la casa a l’espera de destí. Fan el que faci falta. Com els meus admirats Yolanda Ramos i Santi Millán, a qui han contractat com a membres del jurat. Hi va haver un temps en què aquests dos estimables artistes van arribar a construir entreteniments interessants. Ara sembla que només aspiren a sobreviure. No els ho retrec. Agafen el que hi ha. Carpe diem, i marxant. Això sí, sempre cap avall.

Misèries del 92

En la gloriosa Barcelona del 92 també hi va haver mesquineses. En l’Informe semanal (TVE-1) hi va sortir Javier Gómez Navarro, i recordant aquell any, va advertir: «La Generalitat hi va invertir el mínim que va poder; va ser un soci contradictori». Dimecres a la matinada, TV-3 va rescatar un 30 minuts del 2012, on Josep Miquel Abad assenyalava: «Mai, mai hi va haver entusiasme per part de la Generalitat». En aquest 30 minuts també hi sortia Jordi Pujol. És natural, el 2012 els missals andorrans encara no havien esclatat. Deia: «Des del primer moment vam dir que hi donaríem suport total. Però jo em deia: ¡imagina’t que això fos al revés!». ¡Ah! La recança. El disgust. No són dels nostres, quina llàstima. Actualíssima pinzellada.