Turbulències estiuenques

Faríem bé de seguir el consell del Bundesbank: aprofitar els baixos tipus d'interessos per reduir seriosament el deute públic

4
Es llegeix en minuts
El president del BCE, Mario Draghi, durant la presentació del nou bitllet de 20 euros, el 24 de febrer.

El president del BCE, Mario Draghi, durant la presentació del nou bitllet de 20 euros, el 24 de febrer. / DANIEL ROLAND / AFP

Els últims dies l’euro ha arribat a màxims dels últims dos anys respecte del dòlar, reflectint el to suau de les últimes declaracions de Janet Yellen i les perspectives de més creixement i enduriment de la política monetària a l’àrea de l’euro. És cert que aquests moviments poden ser transitoris. I aquest panorama pot canviar si Yellen continua elevant els tipus d’interès als Estats Units, Trump estabilitza la seva situació i les perspectives de l’economia americana milloren i el BCE modera el seu to davant les dificultats de recuperació de la inflació. Però aquestes modificacions permeten situar alguns problemes de fons. I, en particular, la responsabilitat del BCE en la recuperació de l’economia espanyola, amb expectatives per a l’any 2017 d’un augment del PIB superior al 3%, el més elevat entre els grans països avançats.

Una manera d’avaluar el paper del BCE és fent una ullada als tipus d’interès i, en particular, a la seva translació en forma de costos financers de famílies, empreses no financeres i sector públic. I això perquè el deute privat continua en valors molt més alts que els del període  1999-2005, encara que és cert que s’ha contret de manera notable des de l’inici de la crisi (uns 550.000 milions menys de crèdit bancari). Aquells anys, el deute de les llars era una mitjana del 53% del PIB i el de les empreses no financeres, un 79%,  mentre que l’any 2016 aquest deute continuava sent superior al dels primers anys 2000 (el 65% i el 102% del PIB, respectivament).

Per al sector públic el procés ha sigut el contrari: des de l’entorn del 50-60% del PIB els primers anys d’aquest segle fins al 100% en l’actualitat. No obstant, aquest augment de l’endeutament, la seva càrrega financera se situa en mínims històrics: el 0,5% del PIB per a les llars (davant de la mitjana de l’1,9% el període 1999-2007), l’1,3% per a les empreses no financeres (a comparar amb el 3,5% del període 1999-2007) i el 2,8% per al sector públic (per sobre del 2,2% de mitjana dels anys previs a la crisi). Això vol dir que els diferents sectors de la nostra economia s’han estalviat un bon pessic. La meva estimació per als anys 2012-2016 apunta que les famílies s’han estalviat uns 15.000 milions d’euros, 20.000 milions més les empreses no financeres i al voltant de 8.000 milions d’euros el sector públic; afegeixin a això la reducció dels interessos pagats a l’exterior, al voltant de 40.000 milions d’euros des de l’any 2008. No està malament: l’oncle Draghi ens ha fet un bon regal.

I no només a nosaltres. El Bun-desbank ha publicat al seu butlletí mensual del mes de juliol d’aquest any que els contribuents alemanys s’han estalviat uns 240.000 milions d’euros des de començament de la crisi, com a resultat de les polítiques de diners barats i compra d’actius del BCE, és a dir, prop del 8% del PIB del país, com a resultat de la reducció en interessos pagats per les diferents administracions públiques alemanyes des d’una mitjana del 4% al 2%. I, segons la seva opinió, aquests estalvis han sigut encara més elevats per al contribuent grecs i italià.

Notícies relacionades

És en aquest context en el qual cal incorporar que el BCE estigui considerant finalitzar la seva laxa política monetària. Si fos d’aquesta manera, això implica inevitables elevacions de tipus d’interès. I aquí és on em sembla que la nostra classe política està de vacances. Perquè la complaença amb què es contempla el fort creixement del PIB i l’ocupació espanyola d’aquests dos últims anys i mig queda fora de lloc. Hem tingut la beneïda sort d’uns tipus d’interès per terra (per a un país entre els més endeutats del món occidental), un euro a la baixa, també com a resultat del BCE, uns preus del petroli insòlits els últims deu anys i una situació geopolítica al Mediterrani que afavoreix extraordinàriament el nostre turisme. Per no parlar del positiu impacte de la política del BCE en l’actual recuperació de l’eurozona.

Ara l’euro ha començat a recuperar una bona part del que havia perdut entre el juny del 2014 i el del 2017 (una caiguda que no és menor, del 17%) i els tipus comencen a crepitar, anunciant, potser, l’inici d’una nova fase de la política monetària. Només el petroli i el turisme sembla que tenen assegurada la bonança actual. Però mala cosa és quan un país ho xifra tot a les condicions exteriors. Faríem bé de seguir el consell del Bundesbank: aprofitar els baixos tipus d’interès per reduir seriosament el deute públic. Però, ja ho saben, a Espanya pensar en excés en el futur és com demanar la lluna en un cove.