Barcelona-92, una excepció... o no

Flotava en l'ambient l'eufòria i l'optimisme, però ens havien preguntat tantes vegades si hi arribaríem a temps, si tot sortiria com figurava als papers, que no hi va haver sorpresa aquell matí del 25 de juliol quan una periodista brasilera es va fer ressò per enèsima vegada del gran dubte existencial compartit per tota la ciutat: ¿estarem a l'altura de les circumstàncies? Hi havia aquí l'autoestima, tan enfortida a partir d'octubre del 1986, i la necessitat imperiosa de demostrar que, en efecte, la ciutat era capaç de qualsevol cosa per poc que se'n donessin les condicions. I va arribar la tarda, es va omplir l'estadi i a partir de llavors tot el camí fins al final va venir rodat o almenys ho va semblar: la descompressió i la 'joie de vivre' van ocupar el lloc de la incertesa.

Es va apoderar de la ciutat la sensació que era el centre de l'univers, una exageració unànime, compartida amb les multituds que visitaven l'Expo de Sevilla. En aquelles dues setmanes hi va haver espai per viure sempre fora de la closca, en un paisatge cosmopolita, irreal sovint, divertit sempre. Va ser la gran festa amb poquíssims dissidents, la festa per excel·lència, la rara ocasió en què l'esport, els Jocs, la mitologia olímpica van ser el gran pretext per deixar les inhibicions per a una altra ocasió, per quan s'apaguessin els focus.

Un venedor de pins, clauers i altra quincalla va captar l'ambient a la primera en el seu eslògan, escrit en un anglès a correcuita: 'Have fun. Olympics will be over' (Divertiu-vos. Els Jocs Olímpics s'acabaran). El tipus va vendre bastant a l'avinguda de Maria Cristina a pesar o gràcies a la seva indumentària extravagant.

UN GRAN NEGOCI

Clar que els Jocs són -eren, seran- també un gran negoci, un anar i venir d'executius de multinacionals, de figures mudades i encorbatades, però aquells dies tot va quedar supeditat al gran gaudi. És segur que avui els Jocs no són possibles sense aquest component de 'global business'. Registrat als llibres d'història el romanticisme elitista de Pierre de Coubertain i adlàters, vençut l'esperit fundacional per la història mateixa, segueix vigent el poder d'atracció de l'heroi enfrontat a les seves pròpies limitacions, però el lubricant de la maquinària són els edificis que cal aixecar, els drets de televisió que s'han de negociar, les estratègies publicitàries que figuren als comptes d'explotació de les grans empreses, tot el que orbita al voltant d'un eslògan tan simple com desafiador: 'citius, altius, fortius'.

Tampoc hi hauria Jocs si no servissin com a pretext per posar al dia la ciutat que els acull. En la memòria recent de Barcelona figura aquesta referència com a justificació primera i última d'aquelles dues setmanes. El juliol del 2002, al complir-se 10 anys dels Jocs, Juan Antonio Samaranch reflexionava sobre tot això en el mirador envidriat de la seva talaia negra a la Diagonal: "No hi ha cap experiència personal i col·lectiva que es pugui comparar amb els Jocs Olímpics: el COI té més membres que l'ONU i mobilitza més recursos que qualsevol altre esdeveniment". "¿Quan n'hi pot haver uns altres a Barcelona?", li vaig preguntar. No va contestar; va desviar la vista cap al finestral i va passar a una altra cosa.

Tenia raó: no hi ha un paràmetre de comparació possible, ni tan sols el Mundial de Futbol, tan seguit, però que disputen un nombre relativament petit de països i és una competició bàsicament euroamericana. Quan el camp d'operacions és el món i la diversitat és la norma, tot canvia i el llegat que deixa no té parangó.

Potser la sensació d'anticlímax que massa vegades va deixar el Fòrum de les Cultures tindria a veure amb aquesta circumstància genuïnament única dels Jocs: la seva capacitat de mobilització sense necessitat d'haver d'explicar de què es tracta, quins són els objectius, quins intangibles formen part de la seva naturalesa multicultural.

UNA GRAN EMPRESA

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

¿Cap on camina la gran empresa humana i financera anomenada Jocs Olímpics? ¿Va ser Barcelona una de les últimes excepcions en la preferència del COI per les urbs més presents en les finances globals i les economies emergents? ¿Ho va ser Atenes, avui tan desvalguda? A la vista del catàleg de ciutats repetidores que han acollit uns Jocs des dels anys 80 -Los Angeles, Londres-, els acolliran -Tòquio 2020- o aspiren a acollir-los el 2024 -París o Los Angeles, una altra vegada-, ¿queda lloc per a la resta? ¿Té més possibilitats de repetir Pequín que d'estrenar-se qualsevol altra ciutat menys influent? Sembla, ¡ai!, que queda poc lloc per a les excepcions.