Veneçuela, ¿punt d'inflexió?

Tothom sap que Veneçuela no pot continuar tal com està. La tensió acumulada des de les anteriors eleccions legislatives, quan les formacions opositores van obtenir la majoria, ha esclatat de forma tràgica. Avui la violència s’ha apoderat dels carrers i les institucions han deixat d’operar per més que els uns i els altres s’hi refereixin. Així doncs, tant la consulta massiva convocada per l’oposició diumenge passat com la iniciativa del president Maduro d’elegir una Assemblea Constituent el pròxim dia 30 no tenen cap valor més enllà de mobilitzar els propis i de legitimar la seva posició.

A aquestes altures, la pregunta a formular ja no és la de com un país tan ric s’ha arruïnat, sinó com una societat caracteritzada per una cultura política democràtica i pacífica s’està dirigint cap a un enfrontament civil. ¿Com s’ha pogut arribar a aquest punt? ¿Com és possible que avui el protagonisme estigui en mans dels encaputxats de l’oposició i de les forces de xoc del règim?

Al meu entendre, aquest dramàtic desenllaç no pot comprendre’s sense tenir en compte la voluntat de les autoritats del tardochavisme d’extreure el nucli democràtic propi de les conteses electorals i de les institucions garantistes. No hi ha dubte que, des de les últimes eleccions legislatives, l’Administració de Maduro ha aconseguit elaborar una seqüència de pràctiques que violen les normes democràtiques de forma tan severa que ha suposat que l’oposició canviï la seva lògica d’actuar.

Quan això passa, l’oposició percep que la seva tasca no és només la de competir pels vots sinó també de pressionar les instàncies internacionals per aconseguir reformes perquè els vots comptin. Amb això l’oposició es veu immersa en un ambient estratègic molt més complicat del que passa en un sistema democràtic, ja que es veu obligada a fer moviments d’escacs cap enrere i cap endavant, sense saber si això condueix a la democratització o a un enduriment autoritari del règim.

Per un altre costat, el Govern té el dilema de com actuar quan l’oposició va aconseguint cada vegada més suport social, ja que si bé s’ha pogut escapar de la incertesa electoral, no sap amb certesa el suport que té a l’haver adulterat els mecanismes efectius per a polsar l’opinió pública. En aquesta situació, quan l’oposició comença a guanyar terreny, és impossible saber si l’augment de repressió aturarà o accelerarà el seu declivi.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Arribats a aquest punt, tot indica que l’oxigen de què disposa el Govern de Maduro és limitat i que qualsevol desenllaç assenyat ja no passa per equilibris institucionals, sinó per una negociació directa amb els líders de l’oposició. Però com ja no hi ha eleccions creïbles ni ningú sap amb quin suport compta realment, abans de seure’s, cadascuna de les parts està mesurant la seva força en les mobilitzacions i enfrontaments al carrer que s’estan produint aquests mesos.

Esperem que el que està passant durant aquestes setmanes sigui un punt d’inflexió, és a dir, un pols previ a les negociacions, i no un pas més d’un espiral de violència i bogeria.