La llosa

L’esperpent dalinià podria viure aquesta setmana, si no apareix de sobte el sentit comú, l’episodi més delirant dels últims anys. Com segurament ja saben, un jutjat de Madrid ha acceptat la queixa d’una suposada filla del pintor i ha ordenat l’exhumació del cadàver. Fins aquí, tot és normal, entenent com a normal la fixació d’una senyora per passar a la història com a hereva del surrealista. I accedir a una part de l’herència, hem de suposar, i ampliar la família, que és una cosa que li fa «moltíssima il·lusió». 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El problema és que Dalí no està enterrat en un nínxol convencional, com la majoria dels mortals. El cadàver embalsamat és dins d’un taüt que està precintat en una caixa de zinc que és en una cripta del Teatre-Museu de Figueres, tapada amb una llosa que pesa una tona i mitja. «No és una exhumació en una tomba normal en un cementiri», ha dit l’alcaldessa. I s’entén. Faria falta, primer, un vist-i-plau de la Fundació i una autorització de la Comissió de Patrimoni (el Museu és un Bé Cultural d’Interès Nacional) i, sobretot, una intervenció mastodòntica per retirar la pedra que segella el descans de Dalí. 

Tot això, a una jutgessa de Madrid tant li és. Diu «procédase» i s’ha de procedir. Aquest dijous, a dos quarts de deu del matí i si el seny no hi posa remei, veurem com se les heuen, els funcionaris judicials, per donar compliment a les ordres imperatives. El surrealisme, ara ho sabem, era això.